Cerca de crítiques

Enquesta

Novembre de lieder

8/12/2010 |

 

Lloc i dia:L'Auditori de Barcelona.

Mahler: Lieder eines fahrenden Gesellen, Rückert-Lieder, Des Knaben Wunderhorn, Kindertotenlieder. Stravinsky: Petrouxka Tchaikovsky: Simfonia 1. Bruckner: Simfonia 7.

L’Auditori de Barcelona. Novembre 2010. Diversos solistes. OBC. Director, Pablo González. El mes de novembre l’OBC el va dedicar als lieder de Mahler repartits en tres programes i cinc solistes de gran musicalitat i fraseig però perjudicats per la nefasta acústica de la sala. Va dirigir Pablo González, nou titular de l’orquestra, amb el seu gest clar, controlat i anticipador del que requereix. Els èxits immediats van ser la qualitat tímbrica allunyada de la superficialitat discursiva i narcisista de Oue.

El primer programa va incloure els Lieder eines fahrenden Gesellen amb Christopher Maltman i els Rückert-lieder amb Violetta Urmana. Estilísticament la seva excel•lència els va mostrar divergents entre l’emissió vocal mixta d’una lectura expressionista en el cas de Maltman i el bàlsam evocador, sense expressionisme (ni en Um mitternacht) de la lectura cambrística d’ Urmana. Meritori va ser el mal•leable teixit orquestral, de suavitat gairebé turgent, fonamentat en la moderació dinàmica i la deconstrucció tímbrica. A destacar la intervenció del corn anglès i la sorprenent força, intensitat i virtuosisme de Petruixka (revisió de 1947), on la descodificació formal de la bellesa emanava puresa. Per cert, Urmana va ser la causa de l’increment de preus en un concert el escàs públic va estar ubicat majoritàriament en la zona més econòmica de la sala?

El segon programa de lieder va incloure el cicle Des knaben Wunderhorn en una sessió molt avorrida malgrat l’empenta orquestral i el tractament orgànic de l’acompanyament. Dagmar Peckova va ser insuficient en volum i dicció excepte a Urlicht, molt emotiu en la barreja d’esperança, confessió i súplica. Markus Werben no va tenir problemes en l’exigent i contrastada tessitura però també va acusar una manca de cos vocal i vigor, especialment a Revelge. Millor va tornar a ser la segona part amb la Primera simfonia de Txaikovski: digníssima secció de trompes i violins i un Pablo González que va saber crear ambients aconseguint un punt equànime entre allò líric, allò tranquil i les tènues corbes d’angoixa. Tot amb gran naturalitat. No obstant això, el seu mèrit principal va ser el d’atansar l’obra a la projecció psicològica del seu autor en una partitura, hereva de Rubinstein i Balakirev, i superior a la mitjana de les simfonies russes escrites fins 1874. Quelcom que les notes al programa no van citar, al mateix temps que van errar en la descripció de l’ Scherzo: el vals no és precisament poc calmat i tranquil.

El tercer programa va incloure els Kindertotenlieder amb Maria Riccardo Wesseling que, en la seva línia hereva de Christa Ludwig, va ser la millor solista en implicació i solvència. Va ser una interpretació vinculant a Das lied von der Erde a l'emotivitat continguda i en la subtilesa en el tractament de l’orquestra. En la Setena simfonia de Bruckner, González va establir un recorregut narratiu, amb tensions sense paroxisme i l’opcional esclat de plats i triangle. El seu plantejament cerebralment saludable i escassament emotiu, va tenir en el lirisme el seu àpex expressionista des d’allò confessional, no des del contrast. Això va recordar a les recents gravacions de Sir Colin Davis, i més amb un àgil últim moviment en tempo i dialèctica instrumental. Cal destacar la bona prestació dels trompistes que van encarregar-se de les tubes wagnerianes després de nombrosos problemes mecànics durant els assajos.

Dos apunts finals

El primer fa referència al deficient nivell dels programes de mà de l’OBC, agreujat any rere any: falta d’originalitat, la lleugeresa de conceptes i l’exposició de fets històrics que substitueixen la comprensió estètica i musical de les obres. El segon apunt remet als quaderns monogràfics, fins ara gratuïts. L'últim, dedicat a Mahler, va ser de pagament per oportunisme en l’aniversari del compositor? Per la maleïda crisi econòmica? Per sufragar algun dret d’autor? O és que el preu de l’entrada ja no inclou el dret de ser informat i format?

Albert Ferrer i Flamarich