Cerca de crítiques

Enquesta

Anne-Sophie Mutter al Palau: Un «bolo» espectacular

28/9/2014 |

 

Programa: PALAU 100. Orquesta Nacional de España. Anne-Sophie Mutter, violí. Dir.: Miguel Harth-Bedoya. Obres de Vivancos, Bruch i Dvořák.

Lloc i dia:PALAU DE LA MÚSICA. 25 DE SETEMBRE DE 2014

Dijous es va presentar la nova Temporada del Cicle Palau 100 a la Sala de concerts del Palau de la Música Catalana. L’esdeveniment generava una certa expectació per la presentació del nou curs musical i per la presència d’una de les figures més reeixides del panorama musical, la gran violinista alemanya Anne-Sophie Mutter. L’acompanyaven en aquesta ocasió l’Orquestra Nacional d’Espanya (ONE) sota la direcció del peruà Miguel Harth-Bedoya.

El programa de concert es va iniciar sense la diva alemanya, amb l’estrena d’una obra del compositor català Bernat Vivancos (1973). L’obra, titulada Bach im Himmel (“Bach al cel”), és una revisitació del cèlebre Preludi en do major BWV 846 del Das Wohltemperierte Klavier de J. S. Bach. Una obra sens dubte present en l’imaginari del públic, no exempta de ressonàncies a d’altres revisions i aprofitaments en un procés d’intertextualitat que sembla no tenir fi. Vivancos ha concebut una original versió del text: escrita per a dos pianos i orquestra, Bach in Himmel s’inicia amb els característics acords arpegiats modificats harmònicament. A mida que avança la composició l’orquestra se’n va fent càrrec, traslladant els arpegis als diferents timbres i famílies instrumentals. Bach im Himmel cerca generar una sensació sonora de mirall, de calidoscopi, amb un toc minimalista ensucrat i, probablement, exagerat en les seves dimensions. El Preludi bachià apareix com un perpetuum mobile en què s’emmarquen les línies melòdiques, amb algunes al·lusions evidents a l’Ave Maria de Gounod. Cap al centre de la composició un tutti orquestral d’alè fílmic sorprèn l’oïdor, a qui espera encara el pendent – al nostre criteri excessiu – fins el grandiloqüent final de l’obra.

Però el moment més esperat de la nit era sens dubte l’aparició de la glamourosa Anne-Sophie Mutter, tot i que la seva actuació es va reduir al Concert per a violí i orquestra Op. 26 de Max Bruch. L’obra forma part del seu repertori més primerenc, car és sabut que Mutter la va enregistrar quan només tenia divuit anys sota la direcció d’Herbert Von Karajan (Deutsche Grammophon).

El concert és el més conegut i programat dels tres que Max Bruch va escriure per a violí i orquestra. Estèticament és d’un romanticisme tardà, amb temes musicals contrastants, alguns una mica àrids, i melodies del folklore hongarès. El temps lent és d’un bell lirisme i és on Mutter va saber exhibir un gran aprofundiment en el caràcter emotiu de l’obra, cosa que s’agraïa davant algunes sèries d’acords matusseres i d’una ONE que semblava llegir la partitura per primera vegada. Un exercici interessant podria ser el contrast de l’actual interpretació de la violinista amb la de l’enregistrament anteriorment ressenyat. Mutter, fortament aplaudida pel públic –hom no sap mai si per habitude o per sincera afecció a la música-, va oferir dos bisos: l’Adagio i el Presto de la Sonata núm. 1 BWV 1001 de J. S. Bach, que sense dubte van constituir els moments més feliços de la nit. És curiós com a voltes els músics s’entesten a fer música, fins i tot quan la manca d’educació del respectable o del personal de la sala transfiguren el sentit de l’expressió “experiència inoblidable” amb què el Palau acull càlidament a l’espectador.

La segona part del concert va estar protagonitzada per l’Orquestra Nacional d’Espanya i pel seu simpàtic i jove director. La interpretació de l’èpica Novena Simfonia Op. 35 “Del nou món” d’Antonín Dvorák, chef-d’oeuvre del cànon postromàntic, semblava una bona elecció per a un inici de temporada. El cert però és que l’actuació de l’orquestra va ser decebedora i, l’ensopiment, notable. Tot i que el Palau mai no ens ha semblat una bona sala de concerts simfònics (defecte més accentuat com més gran és el dispositiu orquestral) això no excusa, sinó que més aviat accentua, les deficiències del treball orquestral. Les juntures entre les seccions instrumentals grinyolaven de tal manera que hom es podia preguntar si no es trobava davant d’una banda simfònica més que no pas d’una orquestra. També de fons és la pregunta sobre el treball del director, donat que dels quatre moviments de la simfonia només l’Allegro con fuoco final va tenir una certa solta, sens dubte perquè enmig de l’estrèpit general les relliscades individuals o col·lectives passaven més desapercebudes. Vam tenir la desagradable sensació de trobar-nos davant d’una orquestra de funcionaris, en el pitjor sentit de l’expressió.

Aquells qui ens dediquem a la música sabem diferenciar perfectament entre “un concert” i “un bolo”. I dijous, certament, vam assistir a un “bolo” espectacular.

Xavier Alern
Núvol