Cerca de crítiques

Enquesta

Les dues OBC

19/10/2014 |

 

Programa: Obres de Franck i Fauré. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. E. Pujals, soprano. L. Vasar, baríton. Cor Madrigal i Cor Lieder Càmera. E. Krivine, dir.

Lloc i dia:L’Auditori. Sala Pau Casals.

Aquest tercer programa de l’OBC ha reforçat el pressentiment que hem explicat en crítiques anteriors: l’orquestra es troba en un moment de forma notable, els reforços contractats li regalen més tremp (especialment quan es tracta de músics més joves que insuflen vitalitat a la formació, com ara l’excel·lent organista i cantant Marc Díaz o el flautista Frederic Sánchez) i comptar amb mestres eminents com Emmanuel Krivine, que foten canya a les ànimes més adormides de les diferents seccions, deriva en bons resultats. De fet, aquest concert va ser perfecte per reflexionar sobre un fet cada vegada més inqüestionable: l’únic enemic de l’OBC, el handicap que l’allunya de ser una bona orquestra a nivell europeu, es troba en la mateixa formació, en els músics que aposten per la rutina i la manca d’excel·lència. Si s’acaba amb aquest hàbit, l’orquestra podrà volar.

En aquest concert vàrem escoltar dues OBC. A la primera part, una orquestra notabilíssima que va encarar molt satisfactòriament la preciosa Simfonia en Re menor, op. 48 de César Franck. Krivine va filar molt bé els compassos ombrívols de la partitura al seu pòrtic inicial, amb la corda ben esmorzada i només alguna petita badada als violins en l’acuïtat de les escales descendents. L’orquestra va gaudir dels silencis d’aquest Lento-Allegro ma non troppo, ordint molt bé els creixents, del xiuxiueig fins el deliri sonor dels sforzandi als violins, un moviment només tacat per un final imperfecte, amb el so excessivament allargat pels contrabaixos (insistim, fins quan calgui, que aquesta secció ha de renovar urgentment el lideratge de Christoph Rahn). L’OBC va mantenir el nivell a l’Alegretto, donant cos als pizzicatti, amb un Krivine molt atent a realçar els canvis de dinàmica sobtats i fent gala d’un bon humor còmplice amb una orquestra que necessita alegria i joia com l’aire que respira. A l’Allegro ma non troppo, potser el moviment més fluix, els músics vna patir quan el contrapunt va complicar el diàleg entre seccions, però Krivine va filar molt bé l’instant en què Franck recapitula els leitmotive de la primera part. En definitiva, una notable interpretació que el públic hauria d’haver aplaudit amb més energia.

Però hi ha una altra orquestra, la que -després d’aquestes bones sensacions- va malbaratar el Rèquiem de Fauré. Des de l’inici, l’OBC va eixir a l’escenari poc concentrada i amb una afinació més que qüestionable. Instants de preciosisme sonor com ara el final de l’Agnus Dei van quedar desfigurats per una cantada en l’afinació d’aquelles que fan època protagonitzada per violes i violoncels que va provocar la notòria amonestació del director als seus responsables (tornem a insistir-hi: aquesta és una altra secció que necessita urgentment renovar el lideratge de José Mor). Eren els mateixos músics que ens havien fet gaudir feia només uns minuts: però l’actitud es trobava a anys llum. Tampoc hi va ajudar gaire el fet que l’Auditori contractés dues veus absolutament inadequades per les parts solistes: Lauri Vasaar, un baríton de fraseig rude i veu engolada (per aquest resultat, per què no comptar amb algun baríton de casa i estalviar avió i hotels als contribuents?) i Elisenda Pujals, de bon timbre però excessivament erràtica en l’afinació del celestial Pie Jesu. Sortosament, els cors Madrigal i Lieder Càmera van oferir un nivell excel·lent, que va salvar totes les mancances d’una interpretació orquestral per oblidar.

Aquestes són les dues OBC. Només l’orquestra pot triar quina és la versió d’ella mateixa que vol oferir als ciutadans que la sufraguen. La meva preferència és clara.

Bernat Dedéu
El Bloc de Bernat Dedéu