Bieito imposa un ritme teatral trepidant, de vegades amb duresa excessiva, i trenca els tòpics de la falsa Espanya de Merimée, però acudeix a altres tòpics visuals per explicar la història amb escenes de violència i sexe que remeten al cinema de Tarantino o als mafiosos de Scorcese. Pur Bieito, capaç també de trobar poesia entre tanta misèria; va aixecar aplaudiments l'escena de l'aprenent de torero nu que sota la llum de la lluna i als peus del famós toro d'Osborne assaja uns passos durant l'entreacte més poètic. I et deixa clavat a la butaca quan la monumental tanca cau a terra amb estrèpit donant pas al quart i crucial quart acte.

Llàstima que en l'àmbit musical no funcionen tan bé les coses en la reposició del muntatge —sis funcions fins al 2 de maig— sota la direcció superficial del jove letó Ainars Rubikis. Al treball musical li falta una mica, cosa que es tradueix al fossat en un so orquestral sorollós i desequilibris en la concertació.

La mezzosoprano Béatrice Uria-Monzon torna a donar vida a la gitana cigarrera, paper que domina i recrea millor com a actriu que en la part vocal, ja que va curta de greus i justa en els aguts. De cant aspre, el tenor alemany Nikolai Schukoff funciona millor en els passatges de més importància dramàtica. Bé la soprano croata Evelin Novak, una Micaëla una mica insulsa al principi, però que va guanyar intensitat, i molt decebedor Escamillo a càrrec del baríton italià Massimo Cavalletti. Va decebre també l'equip de comprimaris; encara que l'acció teatral els porti al límit, haurien de cuidar més la línia i cridar menys.

Després d'un començament fluix, la formació liceista, amb Conxita Garcia com a titular, va millorar el rendiment i va anar a més en l'últim acte, el més despullat d'artificis, en el qual Bieito només necessita una corda i un cercle a terra per generar tensió. Un clàssic de Bieito que segueix donant guerra als escenaris.