El ganxo de l'artista, avalat per les seves actuacions recents amb la Filharmònica de Berlín, va atraure al recinte modernista un públic tan curiós com variat. Més enllà dels debats sobre l'ortodòxia interpretativa d'aquest Lang Lang de l'orgue forjat en la prestigiosa Julliard School, la realitat és que el transgressor músic i arranjador va captivar amb el seu virtuós vol sobre el teclat.

El director Antoni Ros-Marbà i el destacat organista Juan de la Rubia eren entre els atents espectadors del concert. Carpenter juga amb la teatralitat de les seves posades en escena. La seva aparició amb un vestit beix clar, corbata i pentinat punk abans d'enfrontar-se a tres preludis i dos trios de sonata de Bach, va reflectir un modern formalisme en funció de la solemnitat de l'autor. L'estètica va canviar radicalment en la continuació: camisa estampada, pantalons negres ajustats i sabates que llançaven esclats lluminosos buscant realçar l'expressiu i àgil ball dels seus peus sobre els pedals.

Un programa més eclèctic, amb dos estudis de Chopin, un fragment de la banda sonora de La dolce vita de Nino Rota i dues peces d'Isaac Albéniz van completar una sessió preparada per extreure el millor de la sonoritat d'«un instrument elegant i de sons suaus que es fonen entre si», segons ell mateix va ressaltar després de retocar el repertori i assumir el repte de renunciar a l'orgue digital portàtil dissenyat per a ell que l'acompanya habitualment.

Una propina amb Over the rainbow, d'El mag d'Oz, va tancar una vetllada en què la barreja entre l'aclaparadora tècnica i els focs d'artifici d'aquest dominador de l'instrument van acabar posant el públic dret.