ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

I Capuleti e i Montecchi: albirant el romanticisme

20/5/2016 |

 

Programa: 'I Capuleti e i Montecchi' de Bellini

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

I Capuleti e i Montecchi és una obra fronterera en molts sentits. Dins de la producció de Vincenzo Bellini se situa, cronològicament, just abans de les grans produccions del final de la seva curta vida, és a dir: La Sonnambula, Norma i I Puritani, però, a més, se situa en la frontera que delimita el classicisme i el romanticisme, ja que l’obra s’estrena justament el 1830, data en la qual es considera oficialment inaugurat el romanticisme. Aquest detall explica algunes de les tensions i contradiccions d’aquesta òpera sobre la llegenda de Romeu i Julieta que el Liceu feia 30 anys que no programava.

'I Capuleti e i Montecchi'  |  Foto: Wilfried Hösl

‘I Capuleti e i Montecchi’ | Foto: Wilfried Hösl

La carrera de Bellini, com la seva vida, va ser meteòrica. Prototipus de nen prodigi que amb tres anys ja tocava el piano, als 18 entra al Conservatori de Nàpols i 10 anys més tard ja és un dels compositors més adorats a Itàlia i Europa, gràcies a l’èxit clamorós de Il Pirata (1827) i La straniera (1828) a La Scala de Milà, obres avui en dia poc interpretades, a menys que bèsties vocals com la Callas o la Caballé n’assumissin els ferotges rols principals. I Capuleti e i Montecchi l’escriu per a La Fenice de Venècia després del fracàs de Zaira i en poc més d’un mes. El secret d’aquesta velocitat és la reutilització de diversos fragments de Zaira, poc coneguda pel públic, i per l’adaptació que li va preparar Felice Romani d’un llibret sobre el mateix tema que havia escrit pel compositor Nicola Vaccai.

La temàtica del llibret és, òbviament, la tragèdia dels amants de Verona però, sorprenentment, no tant des de l’òptica shakespeariana sinó a partir del drama de Luigi Scevolla, que recollia els fets de diverses fonts italianes que van desenvolupar el tema des de les primeres fonts del segle XV, les mateixes en les quals es va inspirar el geni anglès. Una de les característiques principals de l’obra, més enllà de la concentració de personatges (només cinc) és l’atribució a Romeo d’una veu femenina, concretament de mezzosoprano. Com hem dit, Bellini suposa una mena de frontissa entre l’escola napolitana, en la vessant d’òpera seria, i el romanticisme emergent, ja perceptible en obres com Norma o I puritani, la darrera a partir d’una obra de Victor Hugo. Aquesta transició va fer desaparèixer definitivament els castrati dels escenaris però la tradició d’atribuir veus femenines a personatges masculins encara es mantenia, tot i que de manera residual. Aquesta tradició ha fet que grans veus, com les de Simionato, Cossotto, Baker, Horne o, més modernament, Baltsa, Kasarova o Garanca, hagin inclòs aquest paper en el seu repertori.

Precisament aquesta darrera és la que havia de protagonitzar aquesta producció que presenta ara el Liceu però, malauradament, ja fa mesos que es va anunciar la seva renuncia per motius no explicats. En el seu lloc hem pogut gaudir del Romeo de Joyce Di Donato, qui juntament amb la Giulietta de Patrizia Cioffi, van ser les triomfadores de la vetllada d’estrena. Probablement la veu polposa d’Elina Garanca era més adient per a l’esgotador personatge que la de Joyce Di Donato, més habituada a moure’s en repertoris més lleugers, com el rossinià, que exigeixen menys consistència en la franja central i greu. Aquestes característiques van fer que la mezzo americana mostrés certes tibantors en moments puntuals, concretament en l’escena del conflicte amb els Capulets del segon acte, en el que la necessitat d’imposar un centre contundent va limitar la resolució de la franja aguda, que per moments va sonar una mica descarnada. Però la qualitat de Di Donato es va acabar imposant per la riquesa del timbre, l’elegància del fraseig, el domini del cant spianato i una intensa expressivitat. Els seus dos duos amb Giulietta, tant el del primer acte com el del tercer, van ser una exhibició de Bel canto, com també la confrontació amb Tebaldo en una de les escenes més corprenedores de l’obra.

Patrizia Cioffi, com a Giulietta, va signar una de les millors interpretacions que li hem pogut gaudir. La seva veu és molt particular, amb una emissió per moments velada. Però és una artista molt completa, una gran actriu amb una força dramàtica poc habitual. Giulietta és un paper que s’adapta bé als seus mitjans i en aquesta ocasió va frasejar amb mestratge, oferint un “Oh, quante volte” irreprotxable tècnicament i emocionant des del punt de vista expressiu. Va empastar molt bé amb el timbre de Di Donato i va seguir amb estoïcisme les dificultats que li plantejava, aquí i allà, la direcció escènica. En conjunt es pot dir que va superar les expectatives amb escreix.

Foto: Wilfried Hösl

Foto: Wilfried Hösl

El Tebaldo d’Antonino Sirgusa va ser efectiu, tot i el timbre poc grat del tenor italià. Si en l’ària inicial es va trobar a faltar un timbre més sensual i lluminós i un fraseig més refinat, en l’escena amb Romeo va oferir un més que digne contrapunt. Però és clar, quan s’ha escoltat el Tebaldo del jove Pavarotti, les comparacions es tornen més que odioses. Molt eficients també Simon Orfila com a Lorenzo, amb la veu rotunda i bona emissió al que ens té acostumats darrerament, i el Capellio de Marco Spotti.

Esment especial per la direcció de Riccardo Frizza, que em va semblar de molt nivell. Les obres de Bellini són difícils de defensar des d’un punt de vista orquestral per la seva raquítica orquestració, que facilita caure en la vulgaritat. Frizza va aconseguir un so refinat, extraient de l’orquestra un molt bon rendiment, sense errors dels exposats metalls i triant tempi sempre adequats. Va aconseguir moments de gran expressivitat en les dues escenes finals, tant en l’escena de Romeo i Tebaldo amb el cor extern com en l’escena final de la tomba. Frizza sap acompanyar molt bé les veus, que sempre van semblar sentir-se còmodes i va evitar, gràcies la seva atenció i experiència, conats de desquadrament amb un cor que, si bé va mostrar bon so, per moments li va costar connectar amb la batuta.

Aquestes dificultats de coordinació probablement van ser causats pel moviment escènic imposat per Vincent Boussard, el director escènic d’aquesta coproducció entre l’Òpera de Munic i la de San Francisco. Una producció senzilla però efectiva, que es beneficia del vistós vestuari de Christian Lacroix. És interessant comparar aquesta proposta escènica amb la de la recent i desangelada Lucia di Lammermoor que va signar Damiano Micchieletto fa un parell de mesos. Tot i ser també una producció relativament austera, el relat de Boussard és prou efectiu, i aconsegueix alguns moments suggeridors gràcies a un ciclorama reflectant al fons de l’escenari i una direcció d’actors amb algunes excentricitats, però més treballada i efectiva. Sense ser una producció a recordar, va complir amb el seu objectiu de posar en primer pla la concisió cambrística d’aquest drama bellinià.


Antoni Colomer
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet