ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

William Christie broda la Missa en si menor

22/6/2016 |

 

Programa: Missa en si menor, BWV 232 de Bach per Les Arts Florissants

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

 

El cicle Palau 100 Bach ha tingut una cloenda de luxe, amb un concert encapçalat per un William Christie pletòric que, al capdavant de Les Arts Florissants, van interpretar la gran missa catòlica de Bach, tal com la va anomenar el seu propi fill Carl Philipp Emanuel. Estem parlant de la Missa en si menor, BWV 232. A través d’una interpretació un punt més terrenal que espiritual, Christie gairebé ens va fer oblidar que érem en una sala de concerts per fer-nos endinsar en la bellesa mística i sòbria del cantor de Leipzig.

williamchristie

William Christie

És conegut que la producció religiosa de Bach inclou molt poques misses, i totes estan escrites segons la litúrgia luterana, que només consta de dues parts: el Kyrie i el Gloria. Són, doncs, misses molt curtes (Missa Brevis). Però el cas de la Missa en si menor és ben diferent, atès que encara ara hi ha misteris al voltant de la gestació d’aquesta obra. Malgrat tenir un número de catàleg prou baix, és una de les darreres obres del compositor, que no va culminar fins al 1749, un any abans de morir. Aquesta missa, a part del Kyrie i el Gloria, consta de Credo, Sanctus, Benedictus i Agnus Dei. És a dir, té l’estructura d’una missa catòlica, com les que se senten habitualment en concert.

William Christie, abillat de gala amb mitjons vermells, va fer-se càrrec de la direcció de l’obra i alhora va executar-ne les parts de clavecí. Les Arts Florissants, el conjunt que va fundar el 1979, es compon d’una orquestra de dimensions reduïdes que toca amb instruments originals, i d’un cor també reduït, del qual destaca la secció de sopranos, amb unes veus brillants i homogènies que donen rodonesa al conjunt. Malgrat que el Kyrie inicial no va arribar al grau de l’excel·lència –va mancar unitat dins el cor–, ja des de la segona secció, el Christe eleison, Les Arts Florissants van demostrar el seu bon fer en plenitud. Precisament en aquest Christe eleison vam poder copsar una harmonia i una conjunció perfectes entre les veus de la soprano Katherine Watson i el contratenor Tim Mead.

Katherine Watson va demostrar que és una cantant tot terreny, ja que té una veu que sense ser preciosa és molt dúctil, té un bon registre agut i un de greu i una línia de cant depurada i elegant. Va estar especialment esplèndida en els duos amb altres solistes, en què la seva veu feia que es produís una amalgama prodigiosa. Tim Mead és un bon cantant, però amb una veu un xic estreta a la qual falten harmònics. El seu Agnus Dei, l’ària estrella d’aquesta missa, portat per Christie a un ritme una mica més ràpid del que estem acostumats a sentir, va ser polit i correcte, però li va mancar solemnitat. El jove tenor Reinoud Van Mechelen va exhibir una línia de cant molt bona, però els aguts li van sonar poc timbrats. El baix André Morsch, si bé a la primera ària va semblar que anava faltat de greus, a la segona va cantar considerablement millor, amb una veu més ampla i expandida.

Però els protagonistes no van ser els solistes, sinó Les Arts Florissants. Cal destacar-ne les seccions de vent de l’orquestra, que amb instruments originals, toquen amb un so bonic, brillant, gens encarcarat; i especialment cal fer menció de la trompista, Anneke Scott. En l’ària “Quoniam tu solus sanctus” va sortir a tocar la seva part solista al costat d’André Morsch amb un instrument de forma exuberant sense fer cap errada, cosa absolutament meritòria tenint en compte l’enorme dificultat que presenta l’execució amb aquests instruments, que no estan dotats dels mecanismes moderns. I finalment, s’ha de dir que William Christie ens va fer sentir una missa una mica diferent, amb ritmes més ràpids, sense recrear-se en cap de les parts, amb un aire més terrenal, donant més protagonisme a l’estètica musical que a l’espiritualitat d’una obra religiosa. És la seva manera d’entendre aquesta pedra angular de la música i de la cultura occidental, i al públic del Palau li va agradar molt, perquè en acabar els aplaudiments entusiastes van ploure sense parar. Va ser un goig veure un Palau ple amb un públic dempeus, entregat a l’art de William Christie i Les Arts Florissants.


Elsa Álvarez Forges
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet