ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

James Rhodes sedueix amb la música i la paraula

26/2/2017 |

 

Programa: James Rhodes

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Després de passar pel Sónar i d’esgotar les entrades a la sala Barts al mes de novembre dins del Festival de Jazz de Barcelona, el pianista James Rhodes va tornar a tocar a Barcelona en un concert a piano sol que repescava molts espectadors. De nou, les entrades es van exhaurir i les cues per entrar al concert i les cues posteriors perquè Rhodes signés discos i llibres -la biografia supervendes Instrumental i el recent Toca el piano - tornaven a fer palès que cal mirar-se els seus concerts com un esdeveniment que va més enllà del que és estrictament musical.

Rhodes explicava a aquest diari fa uns dies com la música clàssica va ajudar-lo a superar dificultats psiquiàtriques i el trauma d’haver patit abusos sexuals de petit. “La música és una escapatòria i la prova que hi ha coses bones a la vida. Esborra la necessitat d’expressar-se amb paraules”, assegurava. Tanmateix, els seus concerts estan plens de paraules, cosa poc habitual per a un intèrpret clàssic. A Barcelona va tornar a apostar per un format a mig camí entre el recital i la conferència, que, si bé aconsegueix seduir el públic, resta minuts a la música. Després de ficar-se el Palau a la butxaca llançant dues idees ben concises i que no va necessitar desenvolupar, “Volem acollir” i “ Fuck Donald Trump ”, el britànic va seguir arrencant aplaudiments durant l’hora i mitja de concert restant, dos bisos inclosos. No hi van faltar les referències als seus autors de capçalera i una constant defensa de la relació, gairebé de causa-conseqüència, entre la vida i la música.

Un cop acabada cada introducció, les expectatives sobre cada peça musical eren enormes, però Rhodes semblava que se sentia còmode amb el repte quan s’asseia davant les tecles. Volia seguir seduint amb un estil que fugia del virtuosisme i buscava la delicadesa i la fragilitat. A vegades la música titubejava, però això no semblava importar a un públic que rebria cada peça amb un “oh”, com si es tractés d’un hit de rock. Així, van sonar el Preludi núm. 1 en do major de Bach, la Chacona bachiana en la transcripció de Busoni, la Polonesa-Fantasia de Chopin -“un freak ” que “podria haver anat col·locat d’opi quan la va escriure”, va dir-, la Sonata núm. 31 de Beethoven i un fragment d’ Orfeu i Eurídice de Gluck, entre altres peces.


OLGA ÀBALOS
Ara

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet