Cerca de crítiques

Enquesta

Un Txaikovski a la nòrdica

14/3/2017 |

 

Programa: Obres de Txaikovski i Mozart

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Obres de Txaikovski i Mozart.

OSV. Lucas Macías, oboè i director.

Palau de la Música Catalana. 11-3-17.

 

Un altre dissabte al Palau, l’OSV va demostrar uns resultats de conjunt molt satisfactoris en un programa de repertori servit, en aquesta ocasió, pel solista d’oboè i director Lucas Macías. El músic andalús debutava davant l’orquestra i davant la Simfonia núm. 4 de Txaikovski reafirmant que l’orquestra vallesana aconsegueix portar joves talents amb una freqüència proporcionalment superior a orquestres amb temporades més llargues i un pressupost generosament superior al seu.

Al marge d’una lleugera falta de texturació i correlació entre seccions en la Suite Mozartiana de Txaikovski, interpretada amb més jovialitat que un toc rococó, la lliçó en el Concert per a oboè i orquestra K. 314 de Mozart va ser majúscula. Naturalitat, bon fiatto i domini de les agilitats sense afany pirotècnic van arrodonir l’enganyosa aura de bagatelisme tècnic de qui assoleix l’excel·lència en les obres per a solista de Mozart. Això, suportant, fins i tot, caramels i estossecs en la cadència del segon moviment.

Ben diferent en estil, so i articulació, la simfonia de Txaikovski revelava que Macías és un bon preparador d’orquestres hereu de l’escola deconstructivista. Des de la fanfara inicial, més expositiva que fatalista, s’evidenciava una lectura allunyada d’expressionismes i vehemències. Bastida en fluctuacions de temps quasi imperceptibles i un gran sentit de l’organicitat, va extreure un so brillant brodat en maneres però no en concepte. Les crisis de neurastèniques del primer moviment o de la coda del quart no semblaven viscudes en primera persona. Quelcom que, en una simfonia closa en una fugida desesperada -no en una celebració festiva com s’acostuma a dir-  manlleva part del punt electritzant i proteic d’una de les grans obres del repertori.

No obstant Macías va destacar per la seva musicalitat bastida en un fraseig polit i bona definició dels arcs melòdics, ben tensionats i amorosits. Amarat amb aquell refinament cívic nòrdic tan difícilment definible, a la manera de Jansons, la progressió del discurs era continuada alhora que pausada. La construcció, apol·línia. I no hi va mancar volada lírica i una fluïdesa no exempta de clímaxs potents, respectuosos amb les dinàmiques (les fff i ff) com en el segon moviment, amb una musculosa secció de corda.  

Macías dirigeix de memòria i ataca cada moviment sense esperar. El seu gest concís, moderat, elegant reforça una imatge de director pacient, que es dirigeix amb la mirada i es manté circumspecte deixant molta llibertat a l’orquestra. Al final ovació del  públic recompensava amb entusiasme el que la crítica musical d’aquest país no fa amb la seva atenció.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell