ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Beethoven i Dudamel: la culminació

17/3/2017 |

 

Programa: Dudamel. Integral de simfonies de Beethoven

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Un públic que omplia de gom a gom el Palau de la Música, amb totes les entrades exhaurides, ovaciona dempeus Gustavo Dudamel al final de la Novena simfonia de Beethoven, amb la qual es posa punt i final a la interpretació integral d’aquestes pàgines del primer Romanticisme.

Gustavo Dudamel

Gustavo Dudamel

A Elogi de la Poesia, Joan Maragall deia que “l’art és la bellesa transhumanada, tornada a Déu de més a prop, per la humana expressió del ritme revelat de la forma natural”. Una sentència així pot aplicar-se a la novena i darrera simfonia de Beethoven, de la que el mateix poeta de Sant Gervasi va traduir l’”Himne a l’alegria” conclusiu, amb text de Friedrich Schiller.

Una obra musical, tanmateix, és una pàgina oberta, un codi desxifrable en funció de gustos, de criteris, que podran fer variar-ne la pròpia essència: els atacs, l’articulació, el tempo, la tímbrica… tot allò que, en definitiva, converteix una partitura en una obra efímera, impossible de retenir, fins i tot per un enregistrament, que no deixarà de ser allò que Oriol Martorell definia com a “retrat sonor d’un moment en què la música ha estat viva”.

Serveixi aquest preàmbul per intentar entendre el que Dudamel ha fet aquests dies a Barcelona, presentant la integral simfònica de Beethoven, amb el col·lofó d’una pàgina tan celebèrrima com la Novena simfonia. El jove i mediàtic director ha ofert unes lectures de gran volada, si més no en la seva forma, tot i que el contingut, és a dir el concepte, també hi era.

El Beethoven de Dudamel és, per dir-ho en paraules de Maragall, “humana expressió”, perquè el mestre veneçolà, si bé aprofundeix en el detall i els matisos, no busca la transcendència pròpia de mestres com Furtwängler o Celibidache. Es pot dir que va al gra, buscant sobretot l’efecte, cosa que es tradueix en passatges molt contrastats pel que fa al volum sonor. I això, que resultaria estrident o fins i tot molest en mans d’una formació mediocre, resulta convincent des dels faristols de l’Orquestra Simfònica Simón Bolívar. És més, allò que podria ser titllat d’histriònic acaba resultant natural, per dir-ho de nou amb paraules de Maragall.

Del cicle presentat al Palau, aquesta “novena” no serà el millor que haurà ofert Dudamel a Barcelona. Però la qualitat era indiscutible per l’empenta, l’energia i l’entrega total. La formació orquestral ha respost un cop més com un engranatge de precisió rellotgera, i la massa coral, integrada per l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau –per cert, de memòria i sense partitura, com Dudamel, però no com els solistes- ha convertit la nit en una festa musical sensacional.

Menys sort hem tingut amb els solistes, a un nivell clarament per sota, començant per la poc afortunada intervenció d’un baix (Solomon Howard) de veu poderosa però insegura al registre superior, o pel timbre calant d’una soprano (Julianna di Giacomo) molt justeta, al costat d’una mezzo (Tamara Munford) passable i d’un tenor (Joshua Guerrero) sovint tapat per l’orquestra.

Mal menor, en tot cas, per una vetllada que confirma la bona salut de l’orquestra veneçolana i el carisme inqüestionable del seu director. Que tornin quan vulguin.


Jaume Radigales
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet