ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Música i llum a l'Ateneu Barcelonès

6/5/2017 |

 

Lloc i dia:Ateneu Barcelonès

 

Les experiències vitals comprenen un món d’estímuls i sensacions corporals, sense que sigui possible aïllar completament el que se sent per cadascú dels sentits. Sons i llum van sovint en companyia, encara que no en siguem conscients. Fa poc parlava jo, justament, de l’experiència del color associada a la música, des d’un punt de vista personal, tot descrivint com a un arc entre marró i crema les sonoritats del concert que en Lluís Claret ens va oferir al Palau de la Música Catalana sobre les Suites de Violoncel 1-4 de J. S. Bach. Aleshores deia: «El so d’aquest instrument és profund, amb uns greus notablement dolços, d’un bell marró, una dolçor que s’estén a tots els registres, i que no perd en els aguts, que són de color crema torrat. Res d’estridents llampecs, res de pèrdues de color, a mans de Lluís Claret el Lupot sona a estones a clavecí, altres a orgue, de vegades a oboè, i amb el seu solitari discurs pots percebre les llums de la música harmonitzant l’ànima de Bach».

Albert Guinovart

Albert Guinovart

No deixa de ser curiós que pocs dies després se m’oferís la possibilitat d’assistir a un concert a l’Ateneu Barcelonès al qual la música, interpretada pel pianista Albert Guinovart, s’unís amb imatges programàtiques en evolució, segons un disseny de Xano Armenter. Es tractava a priori d’una bona proposta, perquè si escoltar Guinovart ja ho és, l’afegit del tractament de la llum la feia encara més interessant.

Abans del concert, en Víctor Estapé ens va fer una interessant introducció sobre la relació entre acords/tonalitats amb els colors, segons la percepció d’alguns músics de començaments del segle XX. Així, alguns assimilaven la tonalitat de Re Major al color grog, o la tonalitat de Do Major al blanc, sense cap més explicació que la purament sensorial. Puc dir que per mi, d’ençà que ho recordo, el La Major és de color vermell, i el Re Major de color verd. Amb el Sol Major veig un blau i amb el Do el negre. És clar que el Do menor és de color gris, sens dubte.

Ens passa això a tots? Tenen color les tonalitats? De totes maneres el que ja és per mi més difícil és associar colors purs, o barreges de colors sense forma reconeixible, a la música en evolució. Una cosa és un acord -patapam!- i una altra una melodia, i encara més una peça complexa. De quin color són? Òbviament de molts, perquè per mi el pas de l’acord a la peça trenca la permanència del color bàsic.

Potser per això vaig trobar molt poca col·laboració entre les imatges dibuixades per Armenter i la música d’Alexandr Skriabin interpretada per Guinovart. La tècnica de presentació de les imatges consistia bàsicament en un programa en execució en una tauleta, amb una presentació diferent per a cada peça del concert, construïda amb una imatge de dues capes de colors. La capa al fons, no visible inicialment, era una capa elaborada prèviament a la presentació. A la capa superior el dissenyador podia afegir colors mitjançant una brotxa, la qual podia tapar el dibuix, o simplement matisar-ho, amb un nou color. Una goma d’esborrar permetés treure la capa superior per deixar la inferior a la vista en la zona esborrada. Així, afegint o esborrant la imatge anava canviant al ritme de les passades de la brotxa/pinzell o de la goma d’esborrar.

Però la música sempre afegeix, mai resta, i aquest és ja un primer punt de no retrobament de les dues sensacions. El que va succeir és que en vam assistir a una doble experiència sense cap lligam entre les parts acústica i visual. El dibuix no podia seguir la música, el dibuix no podia simular un silenci, ni un forte, només oferia evolucions sempre a un mateix ritme, sense gaire interès per a mi.

Potser és un punt de partida per a altres experiències sensorials similars, i serà bo veure com evoluciona aquest experiment.

La part musical, d’una altra banda, a càrrec de l’Albert Guinovart, ens va presentar una bona evolució compositiva de l’autor rus Alexandr Skriabin, amb obres entre el 1887 (l’Opus 2) i el 1914 (l’Opus 71), de més tonal a més dodecafònica, amb una interpretació nítida i gens afectada per part del pianista, que no vol entrar en el joc de la pulsació frenètica i de gran volum sonor que darrerament s’acostuma a escoltar quan es tracta de música de pianistes russos. Com a segona part del programa, i ja sense imatges, Guinovart ens va proposar tres peces seves, la Skyshadows (un tema sobre Nova York), el Nocturn a Chloé i la Fantasia-Evocació sobre temes de Frederic Chopin. El contrast amb la primera part va ser, doncs, doble: d’una banda ens vam poder concentrar en la música, i d’una altra la música de Guinovart pertany a un món melòdic molt allunyat del món compositiu de Skriabin. Brillant Guinovart en les seves interpretacions.

Tot plegat un concert que no va decebre les meves expectatives, malgrat no satisfer-les plenament.


Josep Maria Rebés
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de