ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

L'ambient lúgubre d'aquells Lieder

12/5/2017 |

 

Programa: Mark Padmore i Paul Lewis

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

 

 

Joseph von Spaun, un dels amics més estimats de Schubert, recordava així a les seves memòries la reacció de la colla d’amics quan el compositor els va cantar per primer cop Winterreise: “Vam quedar esbalaïts per l’ambient lúgubre d’aquells Lieder.” No és difícil d’imaginar l’estupefacció d’aquells oients privilegiats, tot i que probablement només n’haguessin escoltat la primera part. Spaun reconeixia també que, tal i com havia predit Schubert, “aviat es van entusiasmar amb aquells lieder tan dolorosos”. Gairebé dos-cents anys després, de tant en tant, una interpretació com la de Mark Padmore i Paul Lewis al Palau de la Música Catalana dilluns passat ens aproxima a les impressions de Spaun i companyia.

Mark Padmore

Amb aquest recital, Padmore i Lewis tancaven de manera brillant la sèrie de tres, començada la temporada 2014-2015, en què han interpretat els tres grans cicles de Schubert. La veu de Padmore (ja ho he comentat en les ressenyes dels anteriors concerts) no és, en principi, la més adequada per cantar Lied: hi manquen colors, de manera que basa seva expressivitat en les dinàmiques, un recurs que pot acabar sent reiteratiu si no s’administra amb saviesa. Però Padmore és un cantant intel·ligent i sensible i té el do de dir, i amb això supera totes les dificultats; fins i tot quan la veu no està en condicions òptimes, com dilluns, i els aguts trontollen i li costa concentrar-se (d’aquí, imagino, el lapsus a Der Lindenbaum). Fins i tot aquest dia convenç. Per la seva banda, Lewis, sempre excel·lent, té el dia agosarat i opta per portar la partitura al límit. I tots dos construeixen un Winterreise que emociona i fa pensar. Com ha de ser.

Gute Nacht va ser, per part de Padmore, una mena de “tingueu-me paciència”; per part de Lewis, amb un so sec i amb forts contrastos, un recordatori que no érem allà per passar una vetllada agradable. Li vam tenir paciència a Padmore i, després d’un neutre Die Wetterfahne, a Gefrorene Tränen ens va atrapar amb la mitja veu del vers “Ei Tränen, meine Träneni amb un “Des ganzen Winters Eis final que va ser la pura expressió de la desesperació. El caminant de Padmore i Lewis va ser fràgil, un home que a cada pas es podia trencar, i ens va mantenir hipnotitzats fins al final. Fràgil i també dur (recordeu quan ens explicaven a escola que aquestes dues qualitats no s’oposen?), amb una duresa sovint subratllada per Lewis, ni que fos alterant les indicacions de Schubert. En voleu un exemple? Va tocar en forte el breu interludi abans dels darrers versos de Der Lindenbaum, reforçant així la sinistra oferta del til·ler. Un altre? Ho va tornar a fer amb l’interludi de Frühlingstraum, insistint no en el somni sinó en el malson. Va funcionar? I tant. El dolor, que en altres caminants va acompanyat d’una reflexió constant, o d’ira, o de coratge, en aquest cas anava revestit de duresa, i si no hagués estat així potser no hagués arribat al final. Entenem-nos: al final, a la vint-i-quatrena cançó, sempre s’hi arriba, però no hagués estat gens fàcil arribar-hi amb coherència mostrant només aquesta fragilitat malaltissa. És lícit forçar la partitura per aconseguir-ho? Aquesta és la pregunta de difícil resposta que sorgeix a l’endemà, quan ja s’han suavitzat la impressió i l’emoció, i penso que depèn de cada oient, en cada ocasió, la indulgència que tinguem amb aquestes llicències poètico-musicals.

Vam sentir la fragilitat d’un sensacional Rast, pobra ànima esgotada, o de Das Wirsthaus; la duresa de Letzte Hoffnung, fins i tot de Täuschung. Però si va haver-hi un lied que va colpir, pel seu sarcasme, va ser Mut; cantant i pianista van aliar-se per gairebé fer-nos sentir culpables després del rebuig de la mort a la posada. I, per acabar, l’última llicència de Lewis: les dissonàncies dels dos primers compassos introduïen un desolador Der Leiermann, tancat amb una darrera frase de Padmore que va aconseguir un llarg silenci del públic abans de l’ovació. Sí, ja sé que sempre hauria de ser així, però em temo que, entre uns i altres, no sempre ens en sortim. Aquest cop, però, la sotragada havia estat forta i, amb aquest punt de masoquisme que caracteritza els aficionats, vam sortir del Palau feliços d’haver-nos deixat arrossegar per aquest viatge d’hivern terrible.

 


Sílvia Pujalte
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de