ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Òpera organolèptica i nutritiva

25/7/2017 |

 

Programa: LA STRAORDINARIA VITA DI SUGAR BLOOD d'Alberto García Demestres

Lloc i dia:Festival Castell de Peralada


© Jordi Mestre Vergés

© Jordi Mestre Vergés

FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. LA STRAORDINARIA VITA DI SUGAR BLOOD d’Alberto García Demestres. Llibret: Alberto García Demestres i Cristina Pavarotti. Sara Blanch. Antoni Comas. Lisa Campos. Mireia Pintó. Pere Ponce. Núria Prats. Neus Roig. Ariadna Ruiz. Cor Vivaldi (dir. Òscar Boada). Ricardo Estrada, piano. Direcció musical: Alberto García Demestres. ESGLÉSIA DEL CARME (PERALADA). 20 DE JULIOL DE 2017.

Alberto García Demestres és àcid però no agre. Té, també, un innegable toc salat (sense additius antiaglomerants que comprometen l’organisme) i la seva ironia està amanida amb un regust picant que té més de perfumat que de coent. De tot el que li ha passat a la vida, que no és poc ni fàcil, Demestres no en guarda ni amargor ni flaire rància, sinó especiada i especial, tal com es dedueix de la peculiar biografia de la seva pàgina web. Però si alguna cosa caracteritza aquest compositor nascut a Barcelona el 1960 és, sobretot, que és dolç: una evidència manifesta tant en el tracte com en la música que escriu. Lluny de ser embafadora, la de Demestres és una dolçor sana que no enfarfega, que evita els edulcorants sintètics i els sucres afegits. I és potser per aquest conglomerat de gustos –i perquè, per damunt de tot, és franc i honest, i escriu tal com és– que hi ha qui ha catalogat la seva música d’eclèctica.

Tots aquests gustos van amalgamar-se de manera precisa en la seva nova estrena a Peralada: La straordinaria vita di Sugar Blood. Una òpera extraordinària en els temps que corren (si més no, a les nostres latituds), plena de sonoritats amables (no pas ingènues) que defugen l’stablishment abstrús que ha governat bona part dels músics europeus de la seva generació. Sugar Blood és una òpera sense complexos i sense manies, com el mateix Demestres. Una òpera que –com hauria de ser obvi– fa prevaler les línies vocals amb generositat, amb bon gust, amb un tractament natural de la veu, de la qual el compositor té un coneixement profund: ell mateix és tenor i fou un dels grans amics de Pavarotti, amb la filla del qual, Cristina, ha escrit el llibret. Per aquest bagatge personal i professional tan vinculat a la lírica, la darrera creació de Demestres és una òpera amb un profund coneixement de la tradició, no sols per les afinades citacions recurrents al Rigoletto de Verdi i a Puccini (“en una òpera meva dedicada a Luciano Pavarotti no podia faltar La bohème”, afirmava el compositor), sinó per la saviesa amb què està escrita, alternant àries, trios, duos i quartets, amb caràcters i tipologies musicals ben variades.

© Jordi Mestre Vergés

© Jordi Mestre Vergés

El llibret també és un encert, tot i que –per ser escrupulosos– potser podria ribotejar-ne alguna escena i se’n podria acabar d’ajustar de ritme alguna altra. En qualsevol cas, més enllà d’aquestes apreciacions, és inqüestionable que hi predomina la intel·ligència no sols temàtica i de caracterització de personatges, sinó de llengua i d’efectivitat dramàtica, amb anècdotes que s’eleven a categoria: un avi amb diabetis tipus 2 (un Antoni Comas segur, gat vell, amable i atent amb els seus companys de repartiment) és el principal coadjuvant de la nena Sugar Blood (literalment sang de sucre), el paper de la qual es van repartir impecablement Lisa Campos, Ariadna Ruiz i Núria Prats.

Sugar –com l’avi– és diabètica, però de tipus 1, i en l’òpera es reviu el seu pas de la infantesa a l’adolescència mostrant els aniversaris dels 10 als 14 anys. La mare, cantant d’òpera gairebé sempre absent (magnífica Sara Blanch: quina veu i quina expressivitat, també en les complicades coloratures!) està separada del pare, l’agent secret James Blood (clara, la picada d’ullet…), interpretat per l’actor Pere Ponce, sempre des de la distància emocional de la pantalla. La falta de carinyo, de carícies i els enganys de l’entorn proper (vet aquí –segons la bioneuroemoció– l’arrel de la diabetis) és suplerta només per l’avi, amb qui la nena manté una relació sincera, perspicaç i intel·ligent (un altre tret habitual dels diabètics, supervivents i metòdics com han de ser).

El rol principal, tanmateix, no recau sobre cap d’aquests personatges, ni sobre la mezzo Mireia Pintó (diligent en els rols d’infermera i de modista, que li anaven com anell al dit), sinó que és encarregat a un cor de veus blanques, assumit de manera titànica i brillant per les veus del Cor Vivaldi, que personalitzen les amigues de Sugar. Tot i presentar petits grumolls d’afinació i de seguretat en alguns punts, cal ovacionar sense reserves la interpretació, el compromís, el lliurament i la dolçor de la trentena de nenes de 10 a 16 anys preparades per Òscar Boada, que van deixar-se la pell en les prop de dues hores d’espectacle. Demestres els va escriure una partitura altament cantabile i summament efectiva, però notablement demandant i no exempta de dificultat, i encarregant-los, a més, petits rols de percussió per complementar el piano que acompanya tota l’òpera (solvent, com és de costum, Ricardo Estrada).

© Jordi Mestre Vergés

© Jordi Mestre Vergés

A la mitja part, coincidint amb el final del primer acte –i com a materialització del somni de Sugar d’unes postres amb un baixíssim índex glucèmic–, el talent de Jordi Roca va ser ofert al públic en forma d’un Cocco e cocomero creat especialment per a l’ocasió amb coco, síndria, llima i saüc. Gust amorós, balsàmic i refrescant per traslladar al paladar una escena que hauria fet les delícies culinàries i musicals de Rossini: una frivolitat lírica en una ària en què hi ha poc més que una successió d’ingredients i propietats, veritable epítom operístic de l’afany per les llistes de Georges Perec.

A banda d’aquesta escena quasi oulípica, el llibret de Demestres i Pavarotti bascula intel·ligentment entre les particularitats de la diabetis, el món emocional que hi orbita i els grans temes de l’amor, l’amistat, la por, la malaltia i la mort. Ben trenats, tots aquests universals implosionen sàviament al final de l’òpera: i és que al 14è aniversari de Sugar, el seu estimat Matteo té por de començar una relació amb algú que porta una bomba d’insulina adherida a la pell: no sols protuberància tècnica a la immaculabilitat que es demana als cossos adolescents, sinó explicitació física d’una malaltia massa invisible. La negativa del noi (interpretat correctament per Neus Roig) fa fer una bestiesa a Sugar, que –amb el sucre disparat– acaba a l’UCI.

Després d’un colpidor “Ictus Day” (veritable paràfrasi contemporània de l’Agnus Dei), l’escena redemptora final (“Si estimes, el món estima”), deixa amb ganes de més. Les mateixes ganes que queden de veure l’òpera orquestrada i escenificada en l’entorn que li correspondria veritablement: el d’un teatre d’òpera. Perquè, si bé és absolutament d’agrair el mecenatge privat de Peralada envers l’òpera de nova creació (fins al punt que Demestres ha estat guardonat meritòriament amb la medalla d’honor del Festival), cal blasmar igualment la inanició de les institucions públiques per promoure i normalitzar iniciatives així.

Tant de bo els responsables pertinents (la directora artística del Liceu, Cristina Scheppelmann era entre els assistents, per exemple) s’apuntin la recepta i la programin en versió escenificada. I que no hagi de perpetuar-se l’anormalitat que sigui un teatre com el TNC el que –per les fílies del seu director Xavier Albertí: i sort que és així…– programi més espectacles musicals d’autors catalans que el teatre d’òpera que suposadament els hauria d’impulsar.

Continuar amb aquesta i altres anomalies és tan nociu com seguir una dieta a base de sucre refinat. Programar i normalitzar el món de l’òpera no com un caramel que se serveix una vegada, sinó com un plat altament saludable que és bo de consumir amb assiduïtat, milloraria la vida del país, que quedaria nodrit culturalment. En cas contrari, seguirem addictes a tants i tants productes que nutritivament no aporten res i la història dels quals està lligada a l’esclavitud, tal com denunciava William Dufty en el cas particular del sucre (tan pertinent de citar aquí) al ja clàssic Sugar Blues. En contra d’això –tal com fa també Josep Pàmies en una “dolça revolució” que el llibret citava de passada– hi ha sortides que passen per la resistència conscient, tenaç i –sovint– il·legal. Com la que suposa continuar escrivint òperes o regalar, desobedientment, una planta d’estèvia a les noies com a ram final. ¿No deu ser que la solució de tot plegat és més natural, orgànica i biològica del que sembla?  


Josep Barcons
Revista Musical Catalana

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de