ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Goerne, històries a foc lent

24/8/2017 |

 

Programa: Matthias Goerne

Lloc i dia:Schubertíada a Vilabertran

L’Alt Empordà es va vestir de gala dimarts, a quarts de deu del vespre, perquè la 25a Schubertíada presentava un dels seus plats forts de la programació. El baríton alemany Matthias Goerne ja és tot un clàssic de Vilabertran. De fet, la primera vegada que se’l va veure fora d’Alemanya va ser en la segona edició del festival empordanès i, des de llavors, hi ha passat 18 vegades. Aquest cop, ho ha fet amb el pianista Alexander Schmalcz.

Són molts els qui demostren ser el seu públic fidel i no fallen mai a la cita –unes dones de tercera fila comenten que fa 20 anys que repeteixen– fins i tot quan fan un programa atrevit i que trenca motlles: Schubertíada, sí, però sense Schubert. Sembla que del mestre només en quedarà l’essència del lied –gènere que significa “cançó” en alemany–, una combinació de poesia i música que Schubert va saber perfilar amb l’equilibri i el punt just dels dos ingredients.

Goerne prefereix sorprendre amb lieds de Hanns Eisler, del segle XX, i Hugo Wolf, de finals del segle XIX i que ja albira els cromatismes i les primeres deformacions del romanticisme tardà. El baríton, però, enllesteix el problema ràpidament. Tan bon punt comença, mà dreta recolzada al piano, entona un seguici de lieds de Robert Schumann i, amb efecte mirall, ho tornarà a fer a mode de tancament. Compleix amb la quota de contemporanis schubertians.

El solitari i Solitud són els primers títols i ja revelenel fil conductor de la soledat, que entravessarà de punta a punta tot el repertori. La introducció del piano és sòbria, està impacient per rebre la veu de Goerne.

I, aquesta, no decep.

Ressegueix, amb cos, la volta de canó que corona la nau romànica de l’església i pren els aguts al vol, sense forçar estridències. Explica històries de mar enfosquit, negra nit, plaers, misèries. Però la lletra poca importància té en la narració. Goerne transmet amb el cos –l’instrument de tot cantant– i, si aquest se li fa petit, s’impulsa i s’estira amunt, de puntetes. Cada frase és una idea nova, que arrodoneix i acaba amb tacte, onejant amb la mà. El cant a punt just de vibrato, retingut i sense excedir-se en volums. Foc lent, pacient.

Cambra d’hotel de 1942. És del Cançoner de Hollywood de Hanns Eisler amb la lletra de Bertold Brecht. No hi entén de les fosques nits de Schumann, sinó d’aparells de ràdio i trens o fustes japoneses i cendrers de coure. Objectes de quotidianitat i segle XX, vaja. Malauradament, però, en la vida d’Eisler i Brecht, també hi planegen ombres de persecucions nazis, fugides i exilis, de manera que el piano deixa de banda les brodadures i els acords cordials es transfiguren en dissonàncies punyents i repetitives.

Va alternant amb obra de Wolf, que torna a parlar de pàl·lides estrelles com Schumann, però sense edulcorar. Goerne va obrint els ulls com plats i branda el cap d’un cantó a l’altre, traspuant per cadascun dels porus de la pell la tensió del moment.

Amarat de suor, arruga el front i agafa color per entregar-se del tot al públic. La intenció musical el porta al moment esperat. Deixa la veu lliure, que escapa per l’absis del darrere i surt projectada, com aire fresc, per emportar-se la xafogor opressora. Alguns encara es venten amb el programa, però ja ha desaparegut l’angoixa i tanquen els ulls. Per fi, que només se senti la música. 


Clàudia Sacrest
El Punt / Avui

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de