ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Collita barroca als Pirineus: Händel i Durón

5/9/2017 |

 

Programa: Accademia del Piacere i Al Ayre Español

Lloc i dia:Festival de Música Antiga dels Pirineus

 

 

Aquest agost passat, la serralada pirinenca ha tingut el gust de rebre a dos dels grups espanyols més destacats de música barroca. En la seva recta final, el Festival de Música Antiga dels Pirineus ha possibilitat l’ancoratge de l’Accademia del Piacere —grup establert a Sevilla però nascut a Itàlia— i Al Ayre Español —conjunt aragonès— en petites sales i capelles escortades per muntanyes. Cada formació ha tocat en un poble (l’Accademia a Alp i Al Ayre a Esterri d’Àneu) i cadascuna ha coincidit en donar recitals a La Seu d’Urgell. Capital comarcal on encara s’olora la mica de ruralia que resisteix, acollidora d’un comerç vivaç que guarda espai per a una llibreria menuda, vella i suculenta: la llibreria Antich. Els concerts que han ofert en aquesta població són la matèria primera d’aquest text.

Eduardo López Banzo és director i clave de Al Ayre Español

Eduardo López Banzo

En l’altra cosa que han coincidit Al Ayre Español i l’Accademia del Piacere és en la concepció dels seus repertoris. Les dues formacions han treballat la figura d’un compositor i sobre el seu treball han planejat el camí. El conjunt andalús es va lliurar a Sebastián Durón i el grup del saragossà d’Eduardo López Banzo fixà l’objectiu en l’obra de Georg Friederich Händel.

L’Accademia del Piacere va tocar a l’església de Sant Domènec, entre banderes, fotografies i canoes que recorden l’espai que va ocupar La Seu durant els Jocs de Barcelona. La capella, habilitada com a museu d’aquest passat olímpic, treia brillantor al magnífic recital que va oferir el conjunt dirigit per Fahmi Alqhai, també violagambista. Alqhai —pare sirià, mare palestina però indiscutible accent sevillà—, a més d’encarregar-se de la direcció, és el responsable de tenir com a veu a la soprano Núria Rial. Sense el sí de la cantant, hauria trontollat el projecte sobre Durón. Era primordial comptar amb ella: “Em sembla una de les sopranos que han dit alguna cosa seriosa en la música antiga”. Les ganes d’Alqhai de col·laborar-hi es remunten en un encreuament, fa gairebé vint anys, a Basilea, una de les grans capitals europees de la música.

Després d’uns inicis i primers anys treballant intensament el període del Seicento, l’Accademia va centrar l’atenció en la música espanyola barroca, la que els queda més a mà. Duen 15 anys en actiu i ara s’han aturat al Barroc de Durón (1660-1716).

Volien aprofundir en el compositor de Brihuega per la seva rellevància històrica: se’l considera el pare de la nova òpera espanyola. Qui porta a la península la moda de l’òpera italiana i n’aplica els cànons sobre la que es va escrivint. Es pot dir que italianitza el cant líric espanyol. Els italians eren, al segle XVIII, els aplaudits d’Europa després d’uns anys de domini musical d’Espanya. Domini fonamentat en un estil genuí de “comunió plurinacional”: una barreja de músiques ètniques americanes, centreeuropees, de la riba mediterrània, canàries… La tendència espanyola, però, es desinfla i Itàlia passa a ser el referent. La italianització, de la qual Durón n’és pioner, torna a donar visibilitat continental a la música espanyola, que queda afectada per l’obra de compositors com Giovanni Bononcini (1670-1747), l’única intrusió al repertori duronià de l’Accademia, on també hi hauria tingut cabuda el sicilià Alessandro Scarlatti, un altre nord.

Amb l’Accademia del Piacere va poder escoltar-se una llista variadíssima de músiques, mostrari de la renovació de l’òpera barroca i la mescla estilística típicament espanyola d’aleshores: sarsueles i òperes, per una banda, i danses populars (tarantel·la, fandango, follia i jácara), de l’altra. Una prova, també, de l’habilitat compositiva de Durón. El programa quedava endreçat per un relat que duia el títol de Muera Cupido i que, essencialment, va ser un repàs a totes les versions de l’amor que conté l’obra de Durón. Des de la passió lasciva (Dánae, cuya belleza…), a la detenció de l’afecte (Sosieguen, descansen) o l’adoració religiosa (Ay, que me abrazo de amor en la llama). Alqhai, Rial i la resta de músics de la formació (tres a la viola da gamba i un a la guitarra barroca) van tancar el concert amb una interpretació d’El cant dels ocells, en memòria de les víctimes dels atemptats de La Rambla i Cambrils, perpetrats una setmana abans. Justament, el dijous que tocaren Al Ayre Español.

Eduardo López Banzo comanda aquest conjunt radicat a Saragossa que va decidir trencar pel bulevard de Händel (1685-1759). El grup, que, originalment, va formar-se a Holanda i deu el seu nom a una fuga del guitarrista barroc Gaspar Sanz, va tocar al Seminari Conciliar, un espai que ennobleix les melodies i per on ja hi havia passat l’Imaginarium Ensemble d’Enrico Onofri.

Interpretaren el repertori amb un posicionament clàssic sobre l’escenari: el clavicèmbal al centre, amb López Banzo d’esquenes al públic i la resta de músics al seu voltant. “Tots els músics s’ajuden del clavicèmbal per a mantenir una cohesió rítmica i d’afinació. Seguim fent, senzillament, el que feien els músics d’aleshores, que des del punt de vista pràctic és molt intel·ligent”. El clavicèmbal, doncs, marcava a la resta del grup. Un instrument típicament barroc que va dominar la música de teclat entre els segles XVI i XVIII. Molt present en sonates i música operística. Va ser l’instrument de Bach, Vivaldi i Händel.

Parlar del clavicèmbal, serveix per introduir l’historicisme musical, que no és més que adaptar-se a l’època, en aquest cas al Barroc. Una adaptació que, bàsicament, es tradueix en una interpretació amb instruments originals i no pas moderns. “L’historicisme no és més que un punt de partida que serveix per a facilitar la trobada del llenguatge i, per tant, la profunditat de l’emoció”, explica López Banzo. Una manera de ser fidel al temps i a la partitura. “Una filosofia”, resumeix.

I vanni oculti, una sonata de Händel, va ser el títol que Al Ayre Español va donar al programa. El compositor alemany va incloure aquesta peça en un oratori profà (Il il trionfo del tempo e del disinganno) que recull el seu criteri sobre l’existència humana i la fugacitat de la bellesa. El temps passa i arriba la decepció. Händel l’escriu, justament, quan comença a deixar la joventut. Un moment en què ja es troba a Londres, està a prop dels 40 anys i, d’alguna manera, fa un homenatge, amb aquest grup de sonates, a l’avenir. Precisament a Londres serà on coneixerà l’obra del compositor que serà la seva gran referència, Henry Purcell (1659-1695). Present enmig el recital amb dues composicions paradigmàtiques d’aquesta assimilació.

El britànic, que escrivia, sobretot, música d’estil italià i francès d’una gran profunditat, era el gran venerat dels anglesos i Händel va haver-s’hi d’emmirallar per complaure al seu nou públic. Les sonates que componia durant els inicis de la maduresa britànica sonen en aquesta direcció. Un nou deix musical que s’aniria escolant fins a El Messies. Parlem d’un públic culte i distingit, la noblesa britànica, que escoltava les obres als grans salons de palaus. Sonates “da chiesa” tocades, generalment, en espais profans, fora de les esglésies, i que precisament ara, gràcies al FeMAP, han tornat als interiors eclesiàstics del Pirineu. Un gust per a l’orella que el festival porta oferint des de fa set anys i que, poc a poc, ja s’ha fixat com una de les propostes culturals més corpòries i destacades de l’estiu pirenaic.

 


Gerard E. Mur
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de