ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

En la tradició de Casals

1/10/2017 |

 

Programa: Steven Isserlis

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

 

El viol·loncelista anglès Steven Isserlis ha donat el tret de sortida al cicle Palau Bach. Ja se sap: la història de Bach és la d’una escandalosa necessitat de redescobriment. I en aquest cas, lligada al nostre país: havien passat dos segles des de la seva concepció quan Pau Casals es va decidir a donar a conèixer al món el redescobriment de la dimensió artística de les sis Suites per a violoncel sol, encara que davant la presència hipertròfica que tenen avui ens sembli mentida. Precisament aquesta omnipresència pot esdevenir un escull perquè l’intèrpret pugui oferir una apropiació íntima i personal de la partitura, que aporti alguna cosa.

Steven Isserlis

Steven Isserlis

Entre l’aspra artesania medieval i el refinament barroc, aquestes sis Suites representen un repte per a tot solista en matèria de destresa tècnica i maduresa estètica. L’extraordinària concisió de la seva escriptura desafia una vegada i una altra l’administració dramàtica de l’intèrpret, i l’aurèola d’immaterialitat –com li succeeix, en un grau encara major, a l’instrumentista enfront de L’art de la fuga– manté una distància respecte a la materialitat del so que en pocs casos l’intèrpret aconsegueix reduir. Isserlis és, sens dubte, un violoncel·lista de reconeguda trajectòria, capaç d’enriquir la seva faceta interpretativa amb altres complementàries com la de l’escriptura al servei de la divulgació. La selecció d’aquestes tres suites va confirmar la musicalitat i excel·lència del violoncel·lista anglès, que va signar una arrencada immillorable per a aquest cuidat cicle que cada any la sala barcelonina li dedica al Kantor de Leipzig. Podem parlar d’introspecció, refinament, austeritat com a valors nuclears i dignes hereus d’una tradició interpretativa que arrenca en Casals. Però davant de tal devessall d’espontaneïtat interpretativa, un dubta si Isserlis va triar una lectura austera i introspectiva o si l’austeritat i introspecció el va triar a ell després d’haver navegat aquestes peces durant dècades. Ja en la primera suite, el violoncel·lista va fer gala d’un vibrato expressiu però intel·ligent i molt cuidat, en una lectura marcada pels tempi en general elevats on només es va trobar a faltar un contrast major enfront de passatges més agitats. Nogensmenys va ser la gravetat fúnebre del Do menor a la Suite núm. 5 la que li va anar com a anell al dit des del preludi, movent-se amb naturalitat a través d’un deseiximent i agilitat captivadors en l’arc i una precisió maquinal a la mà esquerra sense que això repercutís en la plasticitat expressiva, elegant en la alemanda, incisiu en la primera gavota, al límit del pianissimo en la segona mitjançant un esplèndid control de l’arc i vehement en la giga. Donava la sensació que Isserlis teixís una boira de so, entre el públic i el violoncel, que apagava la projecció i penetrava en les fràgils entranyes de la suite.

Ja a la segona part, amb un so brillant, esplendorós, Isserlis va abordar l’última de les suites. De nou la solidesa de l’arc i una afinació prodigiosa van ser els fonaments sobre el qual el cellista anglès va culminar una nit magnífica; l’articulació revelava una comprensió profunda de les frases, dotades sempre de direcció i coherència formal. Cuidant la nitidesa i arrodonint les respiracions, Isserlis va reservar per la sarabanda una estabilitat i afinació majestuosa en les dobles cordes abans de culminar la seva actuació amb una giga orgànicament fluïda, subratllant els últims compassos i deixant surar l’arc sobre els aplaudiments.

El solista va decidir acomiadar-se amb aquest bis tan rebregat entre els intèrprets de l’instrument, El cant dels ocells, que no obstant això va sonar –una mica pel context i un altra per l’atmosfera que va saber crear en la seva visita al Palau– com si per primera vegada algú hagués decidit fer-ho, com si fos renovat l’esperit simbòlic d’un Casals exiliat i silenciat a Espanya que va imaginar el violoncel com a instrument d’alliberament a la ciutat natal de Isserlis després de la Segona Guerra Mundial, o tretze anys més tard a l’altre costat de l’oceà, en l’Assemblea de les Nacions Unides. Gran part dels assistents al Palau –la casa de l’Orquestra Pau Casals fins al 1936– es va posar en peus per acomiadar-lo.

 


Diego Civilotti
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de