Cerca de crítiques

Enquesta

Intensitat màxima

5/10/2017 |

 

Programa: Daniil Trifonov

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Trifonov, sobre Chopin

Obres de Mompou, Schumann, Grieg, Barber, Txaikovski, Rakhmàninov i Chopin.

 

L’art inspirador d’art ha estat una constant, molt freqüent en música, però també en altres disciplines. Mirar al costat i cercar inspiració en l’obra d’altres col·legues és un exercici sa, fresc i molt enriquidor per l’oient.

El darrer disc del jove Daniil Trifonov és un clar homenatge a una de les icones del piano, Frédéric Chopin, i el concert que obria la temporada Ibercàmera n’era la seva presentació a Barcelona. La idea matriu del projecte és presentar la música del polonès a partir d’una de les seves grans obres, la Sonata número 2 en Si bemoll menor, op. 35, com a cloenda del programa, després d’haver exposar com altres compositors s’han inspirat i creat a partir de la seva música. Aquestes mirades obliqües permeten aprofundir i captar nous matisos de la música de Chopin i és molt interessant l’exercici d’adonar-nos de com cada músic fa seus determinats aspectes del seu art, què destaca, quin element en desperta la seva creativitat i com aquesta des d’aquest nou punt s’inspira i expressa, fonent-se i creant nou art.

I en un canvi de darrera hora Trifonov va considerar adequat afegir com Chopin també s’inspirava en altres compositors incorporant, a l’inici de la segona part, les Variacions sobre  "La ci darem la mano", Op. 2 del Don Giovanni de Mozart.

Era el tercer cop que aquest cronista assistia a un concert de Trifonov i si els dos primers van ser extraordinaris, aquest va ser millor. Així de simple. Tenia l’opinió que estava cridat a ser un continuador de qui considero el gran pianista rus actual, Grigory Sokolov, i posar-se a l’estela de Richter, però després del concert d’ahir crec que malgrat els seus tendríssims vint-i-sis anys, ja està molt a prop. La profunditat i intensitat amb que aborda cada obra és extrema. No usa com excusa la seva prodigiosa tècnica per enlluernar, com fan altres. És massa intel·ligent i sap què és important i va a l’essència, al moll de l’os. Espectacular la lectura de la ja esmentada Sonata núm. 2 amb una ‘Marche funèbre’ que ens ocasions es transformà gairebé en una cançó de bressol. Bellíssim i molt original. O unes Variacions sobre l’op. 22 de Rakhmàninov que ens van deixar sense alè, aixecant-nos fins a molt amunt. Una autèntica delícia.

Ignasi Albors
Catclàssics