ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Que la festa continu´

27/12/2017 |

 

Programa: Festival de valsos i polques de l'Orquestra Simf˛nica del VallŔs

Lloc i dia:Palau de la M˙sica Catalana

Música, joc i festa. Així ens presentava l’Albert Ferrer Flamarich a unes inspirades notes al programa, el tradicional festival de valsos i polques de l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV). El concert al Palau del passat 23 de desembre va ser, en efecte, una festa oficiada per un esplèndid sacerdot de la diversió com ho és James Ross, el seu director titular, que feia intervencions i bromes entre peces.

James Ross amb l'OSV

Després d’un soprenent inici fora de programa -un tast de la Marxa Radetzky-, el nordamericà va presentar un polièdric i conegut recorregut internacional que començava i acabava per Johann Strauss fill com a gran fil conductor, i travessava la coneguda “dansa de les esclaves perses” de la Khovànxtxina Mussorgski, continuant amb Georges Bizet, Sebastián Iradier, Alberto Ginastera, Leroy Anderson i Charles Gounod. Mussorgski va servir per a escalfar una orquestra un xic freda a l’“Obertura” d’El baró gitano, que després de la calma d’un “Adagietto” de L’Arlésienne ben empastat, va anar in crescendo primer amb la primera intervenció de la soprano barcelonina Isabella Gaudí per La paloma de Iradier, i després amb el “Malambo” de Estancia, això sí, conduït amb més seny que rauxa.

La segona part es va obrir amb un vals de manual com ho són les encisadores Veus de primavera straussianes, amb molts contrastos dinàmics en l’orquestra i lleugeresa i virtuosisme en la soprano. Tot plegat, l’avantsala del moment més inspirat de la tarda en la batuta de Ross: una novayorquesa Serenata de Leroy Anderson que va fer interessant fins i tot els moments més naïfs de la partitura, amb una concepció molt impressionista d’aquesta “música lleugera” i digestiva, i un Chicken reel d’impacte, on el director s’ho va passar tant bé que va contagiar els músics i la festa va agafar embranzida, celebrant la millor aparició d’Isabella Gaudí per “Je veux vivre” del càlid i popular Roméo et Juliette de Gounod. La culminació arribà en un Visca Hongria -amb participació del públic inclosa- i El bell Danubi blau, abans d’oferir tres bisos heterogenis: el famòs “Sirtaki” producte de Zorba el grec (amb intervenció d’un buzuki com a solista), una Santa Nit cantada per tot el públic (amb dubtós sentit musical), i la “corresponent” Marxa Radetzky.

A la novel·la homònima de Joseph Roth, el venerable Nechwal veu signes de la decadència de la monarquia austríaca fins i tot al fet que es cedeixi a un sargent de la banda militar la direcció de la primera marxa; tot i que els músics sempre comencessin a la mateixa plaça amb la Marxa Radetzky fins a saber-la de memòria, Nechwal no ho permetia i la dirigia amb meticulositat militar. Distàncies astrals ens separen d’un món aparentment ordenat que sabia llegir la decadència política en detalls culturals, fins al punt que un Ross entregat a la causa va trossejar la famosa Marxa per intercalar… el YMCA de Village People, ballant sobre la tarima. I amb molta traça.

Celebrant i celebrant no oblido certes observacions. La nombrosa afluència de públic, fora de l’habitual “turista del Palau” (ja tota una categoria social a la sala) era d’una mitjana preocupantment elevada per un dia que essencialment ha de servir per eixamplar la base social musical de la ciutat. D’altra banda, les constants referències de Ross a la cultura catalana des dels castellers fins a la crema catalana (passant per una irònica observació al fet que “a Catalunya es vota cada dos mesos”, circumstància que com a nordamericà veia “amb enveja”) sense que hi hagués una sola peça de la terra al programa, era massa xocant com per passar-ho per alt. Una dissonància que no era gaire difícil d’evitar. Penso en passatges d’una bellesa sublim i que haguéssin encaixat perfectament com ho són els de Pastoral fruit d’aquell geni musical tan oblidat com ho és en Juli Garreta. O per què no una de les seves sardanes, o alguna entre les que ens han llegat noms com els de Morera, però també Serra, Blancafort o Pich i Santasusana. Es nota la bona predisposició del nordamericà a adaptar-se al país i la sintonia amb una orquestra que ens apropa la música. Una idea: poden continuar per reivindicar el patrimoni català juntament amb el nordamericà que amb tant d’encert posen als faristols.

De gran importància ho és especialment en aquest cas, tot i que més flagrant continuï sent en d’altres. La formació sabadellenca porta una trentena d’anys fent una bona tasca filharmònica de divulgació encara molt necessària al nostre país, acostant la música simfònica a molts racons del territori que d’una altra manera en quedarien gairebé o del tot orfes. Més enllà de la pròpia ciutat bressol, Terrassa, Sant Boi, Olot, Rubí o Puigcerdà, són algunes de les ciutats que han visitat o visitaran amb el seu programa dedicat a valsos i danses del món. El proper programa, que els retrobarà al Palau a finals de gener amb força factors d’interès, inclourà obres de Mozart i Mahler, completat amb una versió escenificada del cèlebre Peer Gynt.


Diego Civilotti
N˙vol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de