ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

La visita de la vella dama

17/1/2018 |

 

Programa: Orquestra Filharmònica de Viena

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

 

Tot i que Gustavo Dudamel és molt estimat a Barcelona, que és un dels directors més talentosos i influents de la seva generació i que està en un procés de maduració summament interessant, des d’un punt de vista musical i, fins i tot, moral, és obligatori començar aquest comentari sobre el concert que aquest va oferir a L’Auditori de Barcelona parlant de l’Orquestra Filharmònica de Viena que, una vegada més, va fer justícia a la seva llegendària fama. Un, amb el pas del temps, va escoltant orquestres i s’enamora de l’equilibri de l’orquestra de Dresden, de l’energia de la de Berlín, del so d’Amsterdam… Però, de sobte, aquesta vella dama que és l’orquestra més antiga, elitista i prestigiosa d’Europa, decideix mostrar tots els seus encants i un no pot fer més que rendir-s’hi.

Gustavo Dudamel i l’Orquestra Filharmònica de Viena

Especificar les virtuts concretes de la formació vienesa ompliria pàgines i pàgines. I a Barcelona es van posar palesament de manifest. Parlar de la transparència, expressivitat i conjunció dels violins és ja un tòpic. I del color i la calidesa de les violes, que en l’Adagio de la simfonia pòstuma i inacabada de Gustav Mahler van frasejar amb mestratge. O la varietat d’accents de violoncels i contrabaixos, que tant es poden mostrar amenaçadors com plens de lirisme, que poden fer tremolar l’escenari o sonar lleugers com una ploma. En el Somni d’una nit de Sabbat de la Simfonia fantàstica, de Berlioz, ens van fer estremir, com ho va fer una secció de metalls en la que les errades, per mínimes que siguin, semblen estar excloses. Quina subtilesa a l’inici de La marxa al suplici, creant aquell ambient al·lucinat que, a poc a poc, es va apoderant de l’obra i quina força desencadenada en el tema central.

Què es pot dir de les fustes, després de l’exhibició general en la introducció del tercer moviment. Quina capacitat per empastar i crear noves i meravelloses sonoritats i textures. Però és que, en el cas d’aquesta impressionant formació musical, fins i tot els timbals et poden produir una impressió incomparable, com ho van fer el Dies Irae del darrer moviment d’aquesta genial obra d’Héctor Berlioz.

Les lloances assenyalades van dirigides especialment a la formidable versió que vam poder gaudir de la Simfonia Fantàstica, que va ser interpretada en la segona part del concert. Dudamel, amb una direcció fluida, espectacular pel que fa a colors i ímpetu rítmic, ben fonamentada estructuralment, va permetre a l’orquestra lluir totes les seves virtuts, que són innombrables. Probablement no és la versió més personal, profonda o idiomàtica d’aquest gaudi sonor que és laFantàstica, però quina energia, quina capacitat descriptiva, quin virtuosisme, quina precisió, quant de talent i, finalment, quanta emoció en aqurell Dies Irae sui generis, amb les espectaculars campanes situades fora de l’escenari, que tanca l’obra. Una versió que recordarem molt de temps.

No passarà el mateix amb l’Adagio de la 10a simfonia de Mahler. L’orquestra, és clar, va mostrar totes les qualitats que hem anat esmentant, però en aquest cas, la lectura de Dudamel va ser en excés confortable, fins i tot edulcorada, ressaltant els elements més lírics per sobre de les radicals innovacions harmòniques plantejades pel compositor i de les ombres que esquitxen, necessàriament,  tota l’obra de Gustav Mahler. Dudamel va arrodonir massa les arestes fins a convertir l’obra en un precalentament amable i, això sí, interpretat de manera impecable per aquesta vella dama que manté, intacta, la seva indestructible capacitat de seducció. 


Antoni Colomer
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet