ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

El Bach de Herreweghe en un concert imponent a l'Auditori

8/2/2018 |

 

Programa: Philippe Herreweghe

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Philippe Herreweghe, indubtablement un dels millors coneixedors i intèrprets de Bach de l’actualitat, va ser la setmana passada a L’Auditori dins el cicle de música antiga. El programa que va triar se centrava exclusivament en la música religiosa de Bach: les cantates BWV 186 i BWV 105 i la Missa brevis, BWV 234. Al capdavant del Collegium Vocale Gent, Herreweghe va fer-nos sentir l’espiritualitat del compositor alemany en una interpretació prodigiosa, carregada de profunditat i de misticisme.

Philippe Herreweghe|©Michiel Hendryckx

Es fa molt difícil explicar o simplement descriure amb paraules el que Herreweghe aconsegueix quan interpreta Bach. El Collegium Vocale, la seva formació des de fa gairebé cinquanta anys, aborda el barroc alemany amb un equilibri perfecte entre sobrietat, tendresa i espiritualitat. La integració entre els músics de l’orquestra i les veus del cor assoleix una harmonia i un grau de perfecció òptims que converteixen l’audició de la música de Bach en el rierol en què es tradueix la paraula alemanya Bach, que flueix de manera contínua.

D’altra banda, també cal fer notar la presència d’una missa luterana al programa. A vegades sembla com si Bach només hagués escrit les Passions i la catòlica Missa en si menor, però també és autor de quatre misses luteranes, més curtes, formades només per Kyrie i Gloria.

Per a un programa tan exigent com aquest, Herreweghe no tan sols va comptar amb el Collegium Vocale, sinó també amb quatre solistes de molta altura per afrontar les difícils àries presents en les tres obres. En primer lloc cal fer esment del tenor anglès Thomas Hobbs, que ja havíem pogut sentir en el paper d’Evangelista de la Passió segons sant Joan que el mateix Herreweghe va dirigir a l’Auditori ara fa uns tres anys. Hobbs és un cantant amb una veu neta, transparent i un frasseig impol·lut. El contratenor Alex Potter es va reivindicar com un cantant sòlid, amb una veu homogènia i agut fàcil; el baix Peter Kooij va ser potser el menys efectiu de tots quatre, especialment per les mancances en el registre greu. Ara bé, si algú va sobresortir de manera enlluernadora va ser la soprano Dorothee Mields, que des de la primera nota va exhibir una veu cristal·lina i molt ben projectada, amb un vibrato just i una línia de cant neta i pura. Va lluir especialment el seu art en l’ària “Qui tollis” de la Missa brevis, que va cantar de manera corprenedora amb un legatomeravellós. En molts moments feia pensar en Emma Kirkby, de qui es pot considerar hereva, per l’estil de cant i fins i tot per una certa semblança física.

El cor del Collegium Vocale, format tan sols per catorze cantants, va sonar com una unitat compacta i homogènia que embolcallava màgicament la música. Les frases orquestrals es van executar amb una total precisió i la conjunció entre instruments i veus va ser absoluta. Amb uns músics tan altament competents, Herreweghe va elaborar una peça d’orfebreria tan preciosa com profunda que deixava sense alè. És per això que va recollir una gran ovació del públic.

 


Elsa Álvarez Forges
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de