ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

La música de Purcell evoca la més bella de les illes

12/4/2018 |

 

Programa: King Arthur

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

A la sala Pau Casals de L’Auditori el conjunt instrumental corria el risc de sonar petit, però la prestació va ser immaculada

Paul McCreesh L’AUDITORI 10 D’ABRIL

Anglaterra, com en tantes altres coses abans i ara, va seguir el seu propi camí en l’adopció d’un gènere, l’òpera, que no quallaria fins molt més tard que a la resta del continent. Un dels fruits més singulars d’aquesta història recargolada de fluxos i refluxos continus és el desenvolupament de les dramatick operas, o semiòperes, espectacles destinats a meravellar el públic de les acaballes del segleXVII, en els quals la música solia mantenir una relació, com a molt, tangencial amb l’argument del drama parlat. Purcell s’hi va dedicar de valent en els últims anys de la seva massa curta vida, i King Arthur, estrenada el 1691, és un dels exemples més remarcables que, si es representés mantenint tot el text de John Dryden, adoptaria dimensions wagnerianes.

Paul McCreesh va oferir només els números musicals en una nova edició de Christopher Suckling, integrant dels Gabrieli Consort & Players. Des de l’evocació dels sacrificis pagans de l’acte primer fins a l’exaltació patriòtica del cinquè, Purcell desplega en cada número una inventiva musical desbordant que va trobar en McCreesh i els seus músics uns intèrprets d’una pulcritud extrema, atents al caràcter de cada fragment. En una sala amb les dimensions i l’acústica de la Pau Casals de L’Auditori el conjunt instrumental corria el risc de sonar petit, però fora d’una trompeta que va derrapar excessivament, la prestació va ser immaculada. Els nou cantants, que tant empastaven a la perfecció com a cor com brillaven com a solistes, van dur a terme un moviment escènic ben mesurat que va afegir encís a una vetllada deliciosa. És una llàstima que el programa de mà no especifiqués qui cantava què, però si les fotos de Google no enganyen, la Cupido de la soprano Mhairi Lawson va flirtejar amb picardia amb el ferm Geni del Fred del baix Dingle Yandell (magnífic en un dels passatges més populars de l’obra), mentre que la soprano Anna Dennis, amb un lluminósFairest Isle, ens va convèncer que, al capdavall, potser sí que Britània és la més bella de les illes.


Xavier Cester
Ara

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de