Cerca de crítiques

Enquesta

Ludwig Trio a Sabadell (amb comentari final de Benet Casablancas)

17/4/2018 |

 

Programa: Ludwig Trio

Lloc i dia:Teatre Principal de Sabadell

Sabadell compta amb un teatre reformat fa poc, el Teatre Principal, construït el 1866 i conegut també com “el petit Liceu”, perquè tots dos teatres van compartir els mateixos autors dels decorats i escenògrafs. Un espai d’una acústica excel·lent i on val la pena apropar-s’hi per viure una vetllada cultural, i més si és de primer ordre com en aquest cas. Joventuts Musicals de Sabadell va programar, un cop més, el Ludwig Trio que també va ser, fa uns anys, la formació resident d’aquest teatre i han actuat diverses vegades a la ciutat.

El Ludwig Trio és una de les formacions de cambra més importants del moment, formada per tres músics de primer ordre: els germans Abel i Arnau Tomàs i la gran pianista coreana Hyo-Sun Lim. Tenen com un dels seus objectius aprofundir en l’obra de Beethoven i combinar-la amb altres composicions per veure-hi la mútua influència.

En aquest sentit vam poder gaudir amb L’Arxiduc de Beethoven. Una obra sublim i enjogassada que és famosa perquè Beethoven ja la va compondre estant sord, i el seu amic Louis Spohr va escriure “Ja no queda gaire del seu famós virtuosisme. En els passatges forts colpeja les tecles tan violentament que les cordes espeteguen”. És el que passa quan dones per acabat a un geni, que fa meravelles com aquest trio dedicat a l’arxiduc d’Àustria, amb una escala tant àmplia. És un tema molt expansiu, grandiloqüent, amb un primer moviment amb un scherzo ple d’entusiasme que col·lideix amb un rerefons més obscur. I la dansa del final, tan alegre, amb el piano a tota velocitat. Tot i que hi ha tantes interpretacions d’aquesta obra, el Trio Ludwig ens torna a seduir amb la seva interpretació tan cristal·lina, profunda i a la vegada enlluernadora.

La segona part del concert va estar dedicat a Brahms, amb el Trio amb piano núm. 1 que també és una obra d’art absoluta, amb un dramatisme magnífic, que és com cavalcar a pèl pel romanticisme més esgarrifador. Un cop més el trio Ludwig van deixar palès que són uns grans intèrprets perquè saben combinar l’experiència i l’autoritat amb la rauxa més delirant.

Al sortir del concert, ens vam trobar un dels fidels oients del trio quan actuen a casa i hi és: el reconegut compositor Benet Casablancas i li vam preguntar pel concert, així que oblideu tot el que hem dit fins ara i escolteu al mestre:

«Escoltar els temps lents seguits de Beethoven a Brams en l’altíssima qualitat que ens han ofert els germans Tomàs i Hyo-Sun, ens permet copsar com poques vegades la meravellosa continuïtat històrica dels dos mestres, el segon dels quals va patir també aquella ansietat de la influència quan Schumannl’assenyalà com “el nou Messies” de la música alemanya. I no li faltava raó, tot i que aquesta enorme responsabilitat – això és el que entenc per gran tradició en el sentit més elevat i progressiu del terme – fos el causant indirecte del llarg període de gestació de la seva primera simfonia, saludada immediatament pels més perspicaços com la “desena” simfonia de Beethoven.

Així doncs, un goig palesar les afinitats de to expressiu i factura tècnica dels dos moviments lents, compartint ambdós aquella calidesa expressiva inigualable i sobretot el to d´una inabastable i noble cordialitat que trobem en les millors pàgines de Beethoven. Noblesa que té molt a veure amb la rectitud moral de Beethoven, que va reaccionar ben aviat als vessants utòpics de la revolució francesa, per després distanciar-se’n -com a fenomen històric- en veure’s coronar a Napoleó. Noblesa expressiva, el segell doncs que Brahms -i no només ell- va saber heretar del llegat immens del compositor de Bonn».

La veritat és que m’he quedat amb les ganes de fer una sèrie que es digui “de concert amb el mestre”. Tant de bo puguem coincidir més vegades, ara mateix ja se n’ha anat cap a Alemanya!

Montse Barderi
Núvol