Gran Teatre del Liceu, 23 d’abril

El cànon que configura el repertori operístic presenta, com els altres, els seus misteris. Com és que Demon, una òpera del també pràcticament oblidat compositor i pianista rus Anton Rubinstein, gairebé ha deixat de representar-se? Com és que no s’havia fet mai al Liceu fins que hi ha arribat amb una brillant proposta escènica de Dmitri Bertman, el director de la imaginativa Opera Helikon de Moscou? La seva música és bella i accessible. La seva història, amb un llibret inspirat en el poema homònim de Mikhael Lermontov, ho és d’una passió fatal amb una dona captivada per un dimoni humaníssim que, a la manera d’un heroi romàntic, desafia déu i la moral amb un capteniment nihilista finalment transfigurat per l’amor que també el posseeix.

Amb una producció en la qual participa el teatre barcelonès, si Demon ha arribat al Liceu és perquè un baríton recentment desaparegut, Dmitri Hvrostoki, va estimar aquesta òpera i, amb la complicitat de Bertman, va entestar-se a recuperar-la. Ell va estrenar el muntatge a Moscou junt amb la lituana Asmik Gregorian, que, en la primera funció, va demostrar al Liceu per què és una soprano en alça: una veu diàfana i ben projectada, una expressivitat precisa i una seductora presència escènica. Substituint Hvrostoki en la represa del muntatge, el també lituà Egils Silins va combinar lirisme i potència interpretant el demon. La resta de les veus, inclòs el cor del Liceu, van complir abastament mentre que, dirigida per Tatarnikov, l’orquestra del teatre va servir una partitura brillant amb una certa contenció.

Amb una escenografia d’Hartmut Schörgghofer, una estructura cilíndrica representa una mena de túnel, on habiten els humans i hi entra i surt el demon, que té la seva contrafigura en l’àngel (el contratenor Yury Minenko), que, fent-se antipàtic, acaba imposant el seu ordre moral; però la força escènica depèn d’una bola inflada que, amb un projector de vídeo al centre, pren l’aparença de la Terra, d’un ull (el del dimoni que tot ho veu) i d’altres formes simbòliques. És així que es crea una atmosfera captivadora que contribueix a celebrar la recuperació d’aquesta òpera. Llàstima que, prescindint-se del ballet original, hi hagi unes coreografies tan poc inspirades: posem-hi que res és perfecte.