Cerca de crítiques

Enquesta

Doblet verista

28/4/2018 |

 

Lloc i dia:Teatre de La Faràndula de Sabadell

Mascagni: Cavalleria rusticana

Eugenia Montenegro (Santuzza), Enrique Ferrer (Turiddu), Maria Luisa Corbacho (Mamma Lucia), Toni Marsol (Alfio), Mariya Melnychyn (Lola).

Leoncavallo: Pagliacci.

Enrique Ferrer (Canio), Montserrat Martí (Nedda), Toni Marsol (Tonio), Joan García Gomà (Silvio), César Cortés (Beppe). Cor AAOS. OSV.  Santiago Serrate, director musical. Miquel Gorriz, director d’escena.

Teatre de La Faràndula de Sabadell. 25 d’abril de 2018. 

 

L’Associació Amics de l’Òpera de Sabadell tanca la temporada amb dos títols emblemàtics, habitualment aparellats, de duració breu i fundacionals del període verista. Un fet que, sumat a l’horari europeu d’aixecar el teló aquest curs (20h) afavoreix una alta assistència i facilita el retorn d’espectadors al barri marítim de la ciutat, en dies com dimecres.

El muntatge

Recordat de la dècada anterior, el muntatge de Pau Monterde i Miquel Gorriz satisfà pel seu caràcter planer, expeditiu i la bona direcció escènica. Particularment, en els cantants. Enriquit en apartats com la mobilitat del cor i la interacció quasi constants dels seus membres, assoleix moments d’estampa fotogràfica (Cavalleria) i d’organicitat i sinèrgia (Pagliacci) plàsticament enriquidores. Cada quadre té una configuració ben definida, reforçada per la il·luminació de Nani Valls amb recursos clàssics com el fosc per a l’ària de Canio “Ridi pagliaccio”.

Amb major atrezzo en el segon títol, l’ús d’un sol decorat de dimensions imponents trenca la frontalitat i sembla suggerir que ambdues tragèdies succeeixen al mateix poble amb dècades de diferència: Cavalleria rusticana a finals del segle XIX i Pagliacci als anys seixanta del XX. En aquest sentit el vestuari i el mim a l’intermedi de la segona òpera emfasitzaven el crèdit que el ball “ye-ye” del cor “Din-Don” sacsejava –tot i la plausible coherència d’època-.

Per la seva part el cor de l’entitat referma la progressió assenyalada des de fa temps. La consolidació de joves veus sorgides de diferents conservatoris i el llarg vincle de Gil de Tejada com a preparador en són la clau. Exceptuant, el aguts dels tenors, cal felicitar-ne la potència, l’ afinació i la cohesió.

Director sabadellenc

Entre els diversos artistes retornats a La Faràndula s’hi troba Santiago Serrate. Aquest és el quart títol que el director sabadellenc ofereix amb els AAOS. Les intencions d’obtenir un so depurat en textures, amb idees en el fraseig i relleus en diversos paràmetres hi eren. No obstant, els resultats van distar de la intensitat necessària. La pregària i el duo entre Santuzza i Turiddu a Cavalleria rusticana van ser els més evidents. En part per uns temps sorprenentment lents que obligaven a un fraseig ample a la recerca d’una tensió acumulativa i una incandescència no assolides. Un altre exemple dels ambivalents resultats: l’afinació força perfectible dels violoncels davant el reforçat batec dels contrabaixos i la timbala en el desafiament entre els dos mascles rústics. Hi ha alguna qüestió d’entesa a polir entre músics i director.

Solistes

Eugènia Montenegro va defensar la vocalitat de Santuzza des del lirisme, amb resultats plausibles i polint la col·locació i articulació d’algunes notes. Sense convertir-la en una desesperada, llegia bé la soledat del personatge a mig camí de la indefensió i la por latent, de qui s’adreça al seu estimat amb una dolçor i tendresa tènuement maternals. Com en l’enfocament canor, opta per un personatge modelat i temperat que confia en l’amor. Un punt de despit i d’irascibilitat venjativa en la confessió a Alfio n’arrodonirien l’escena.

Enrique Ferrer ha polit la línia de cant de determinats excessos tòpicament veristes i d’apassionament (cops de glotis, cant obert), tot i mantenir una emissió que encara es percebia massa coberta, fixada. Més còmode en la tessitura de Canio que en Turiddu, el tenor madrileny s’ha afermat com la millor opció a l’abast en papers de tenor líric i lírico-spinto ben defensat i recompensat amb aplaudiments com a la popular l’ària de Pagliacci cantada des del desencís intern i sense els escarafalls tradicionals.

Toni Marsol també va acomplir vocalment alhora que copsava el primitivisme d’Alfio tant en la faceta extravertida i “escamillesca” com en la venjativa. El timbre no té la noblesa ni el lirisme d’altres cantants de la seva corda, però sap per extreure’n el rendiment necessari per a fer-lo expressiu sense que se li acusin problemes de tessitura o col·locació significatius. Defineix  Tonio magníficament en la perfídia gràcies a recursos escènicament subtils, de gran actor, al marge que, per maquillatge i gests puntuals, remeti sense abús a l’antològic Jóker de Heath Ledger.

Montserrat Martí completava el repartiment de l’òpera de Leoncavallo.  Amb un marcat vibratto streto, un fraseig correcte amb notes sostingudes i filaments a la recerca de colors en una construcció del personatge bastant freda i calculada. L’acartonada química amb el Silvio del sabadellenc Joan García Gomà (Silvio) ho corroborava.

Correctes escènicament i vocal Mali Corbacho (Mama Lucia), Mariya Melnychyn (Lola), Joan García Gomà (Silvio), de veu sonora però timbre lleument desnerit, i César Cortès (Beppe) amb una cançó d’Arlecchino força ben frasejada.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell