Almanac
Agenda
CrítiquesCerca de crítiques
Enquesta
CRÍTICA
Xenakis i Romitelli: dues experiències d'immersió sonora
7/5/2018 |
Iannis Xenakis és un personatge peculiar dins de la història de la música: arquitecte, matemàtic i compositor, aconseguí lligar totes tres disciplines per crear una obra única i personal, en la que tant utilitza fórmules i estructures matemàtiques en el procés compositiu (com les distribucions de probabilitat amb les que va inaugurar la música estocàstica) com aprofita el material musical per derivar-ne formes geomètriques que acabaran als edificis que dissenya. Precisament un dels més cèlebres, el Pavelló Philips (que deu la seva espectacular estructura exterior a les corbes obtingudes en representar gràficament els glissandi inicials de les cordes a la peça orquestral Metastaseis), estava pensat per a dur-hi a terme un espectacle d’immersió sensorial. Al pavelló s’hi havia de reproduir, a través de projeccions i d’altaveus estratègicament situats, la composició audiovisual Poème électronique amb música d’Edgar Varèse i imatges de Le Corbusier, en la que es podria considerar com una experiència immersiva pionera.
Que la relació entre so i espai es convertís en un tema central en l’obra de Xenakis sembla una conseqüència natural de la seva triple identitat professional. A Persephassa, escrita per a sis percussionistes, aquesta relació es manifesta en la disposició dels músics, que es situen encerclant el públic, creant així una sensació embolcalladora i possibilitant l’espacialització del so. Això no només permet explorar efectes estereofònics, amb una distribució adequada entre els diferents percussionistes dels motius rítmics, Xenakis és capaç de reproduir l’efecte d’un focus sonor en moviment. Tot plegat fa que el so adquireixi una qualitat corpòria, un relleu que el fa físicament més present i mal·leable, tal com vam poder comprovar a la versàtil sala 3 de l’Auditori, on les Sampler Sèries van presentar aquesta obra en el marc del Festival Emergents, que promou el nou talent. Situats a banda i banda del pati de butaques, en dues files de tres, sis joves percussionistes de l’ESMUC (Javier Andrés, Daniel Artacho, Sabela Castro, Julián Enciso, Daniel Munáriz i Fernán Rodríguez) van executar amb precisió mil·limètrica aquesta exigent obra, on cada efecte està minuciosament calculat, arrossegant-nos amb la força plaentment alienadora d’un antic ritual.
Fausto Romitelli també buscava la immersió de l’espectador en una de les seves últimes composicions. An index of metals, presentada en col·laboració amb el Festival Mixtur, comparteix l’esperit del Poème électronique en tant que planteja una “experiència de percepció total”, en la que imatge i música van de la mà, sotmeses a les mateixes regles. El punt de partida son les 3 songs for an index of metals de Kenka Lèkovich, inspirades en la pintura Drowning Girl, de Roy Lichtenstein. Les tres “hellucinations”, tal com les anomena la poeta, descriuen un entorn en descomposició. “Corroir”, “perforar”, “oxidar”,… aquests i altres processos, que lliguen el destí de la malaurada protagonista amb el dels metalls, apareixen també al videomuntatge realitzat per Paolo Pachinii Leonardo Romoli, en el que s’explora l’aparença de diferents metalls sota l’efecte de la llum. L’escrutini de les aparentment perfectes superfícies metàl·liques, polides i brillants quan les mirem de lluny, revela un món d’imperfeccions i irregularitats, que s’infiltren a la música de Romitelli a través del timbre, la distorsió i el soroll. D’aquesta manera el compositor aconsegueix, en paraules seves, “pensar conjuntament el so i la llum, la música i el vídeo, emprar timbres i imatges com a elements d’un mateix contínuum sotmès a transformacions informàtiques idèntiques”. En canvi, no en resulta, com ell voldria, “la fusió de la percepció, la pèrdua de punts de referència”. Encara que la relació entre poesia, imatge i so hi sigui evident, no n’hi ha prou per desdibuixar la frontera entre aquests fenòmens sensorialment ben diferenciats. La projecció d’imatges en una pantalla dividida en tres parts i situada damunt dels músics tampoc no aconseguia l’efecte envolvent que, en canvi, sí que produïa la música, que feia perceptibles expressions com “submergir-se”, “enfonsar-se” o “ofegar-se”, repetides insistentment en els poemes.
Si Xenakis juga amb la disposició dels músics per crear aquesta immersió, Romitelli recorre a l’ús d’altaveus per envoltar-nos amb el so. Amplificar tot el conjunt instrumental li permet, a més, integrar-hi sons i efectes electrònics que, enlloc de contrastar amb el so directe dels instruments acústics, es perceben com un registre extra del conjunt. La impecable sonorització que van dur a terme els tècnics de l’Auditori va ser clau per aconseguir-ho, i dotar el so d’una particular qualitat lumínica que, en aquest sentit sí, “filmava acústicament la imatge”. El conjunt PHACE, dirigit amb entusiasme per Nacho de Paz, va oferir una magnífica interpretació de la partitura, gestionant sense problemes la varietat d’estils que hi apareixen (és especialment important la influència del rock) i desbordant les nostres oïdes amb seductores sonoritats calidoscòpiques. Cal destacar la participació com a vocalista de l’extraordinària Daisy Press, amb una veu sòlida de registre ample i enorme expressivitat, que es va moure còmodament des del distanciament emocional de la primera “hellucination” fins a la intensitat extrema de les dues últimes. Si l’experiència sensorial final no va ser total, com volia Romitelli, no per això va ser menys satisfactòria, tal com va demostrar la reacció entusiasta del públic que omplia la platea de la sala Oriol Martorell.
Un dels reptes més importants que afronten actualment els programadors és oferir als espectadors experiències que no puguin viure des de casa (o, si més no, que no les puguin reproduir satisfactòriament), a través dels seus smartphones o equips de música. Amb les seves propostes, les Sampler Sèries i el Mixtur segueixen demostrant el potencial de la creació contemporània per revaloritzar la cultura en viu.
Elio Ronco i Bonvehí
Núvol
