Cerca de crítiques

Enquesta

Weniger ist mehr

18/6/2018 |

 

Programa: In C, de Terry Riley

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Sampler Sèries tanca temporada coincidint amb la inauguració del Festival Sònar de Barcelona que, enguany, en el seu 25è aniversari, ha situat la seva seu a L’Auditori. Dijous, la Sala Pau Casals va acollir una obra cabdal del minimalisme que ja s’ha convertit en una icona: In C, de Terry Riley, interpretada per l’OBC i Brad Lubman.

Aquesta vegada, Sampler Sèries va sonar en tonalitat de Do Major. Tan simple com això, i tan complex, d’altra banda, perquè aguantar una obra que es construeix a si mateixa de forma orgànica durant 60 minuts és tot un repte. In C és com un acordió que s’estira i s’arronsa que s’ha d’interpretar de manera virtuosa i amb un rigor matemàtic per arribar al públic i satisfer la voluntat del compositor. És una criatura en constant creixement que fa cinquanta anys que pren vida pels auditoris amb més sensibilitat per la nova creació arreu del món.

L’obra, estrenada el 1964, s’emmarca en el minimalisme estatunidenc, que és un corrent de la música experimental post-serial que aposta per les harmonies consonants, els pulsos constants i l’estaticitat. De fet, al llarg de les obres es poden produir certes transformacions, però sempre d’una manera molt lenta i progressiva. Les frases musicals són petits universos que es van repetint com unitats motíviques, cèl·lules que es repliquen i figures que es mimetitzen. Començà com un moviment underground en espais alternatius de San Francisco, però aviat la creativitat va arribar als lofts novaiorquesos, convertint-se en l’abanderat de la música de nova creació als anys seixanta i setanta. Terry Riley, juntament amb Steve Reich i Philip Glass són el màxims representants d’aquest moviment que després es va extendre per Europa conquerint figures com Louis Andriessen, Yann Tiersen, Michael Nyman o Arvo Pärt.

Amb Riley entrem en un estat de profunda meditació, de connexió entre el cos i l’ànima, que ens arrossega a plantejaments metafísics profunds: Quina és la vertadera realitat que s’amaga rere les coses? Si la vida és evolució, com podem canviar des de l’estatisme? O: Hi ha un origen al qual ens podem remetre, o l’eternitat regna per si mateixa? I, alhora, ens fa sentir que som organismes vius des d’un punt de vista totalment biològic: el ritme repetitiu de la peça es va sincronitzant amb els batecs del nostre cor i, poc a poc, entrem en comunió amb l’univers sonor que ens embolcalla. Ens sentim protegits per aquesta consonància que regna en la sala, per la tranquil·litat de la “no sorpresa”, perquè sabem que tot continuarà igual. O no? De fet, no, perquè el que som ara no és el mateix que serem dos segons més tard, com diria Heràclit, perquè som i no som, perquè ens transformem amb el poder transfigurador de la música. Una música que ens atrapa, ens capté, i no deixa anar fins l’última nota.

De fet, la interpretació és tot un prodigi, perquè l’estructura es basa en 53 frases curtes que s’interpreten per ordre seqüencial contingudes en una sola pàgina. El nombre d’instrumentistes varia en cada representació, ja que la formació és flexible. Les 53 frases s’interpreten de manera que cadascuna d’elles es repeteix diverses vegades abans de passar a la següent, però, en realitat, és l’intèrpret qui decideix el nombre de repeticions, de manera que es creen sincronitzacions i desincronitzacions que enriqueixen el resultat sonor. Un exemple és quan sentim dos ritmes superposats dels quals, aparentment, un segueix la batuta mentre que l’altre està en situació sincopàtica, cosa que ens situa en una “tranquil·litat inquieta”. Però després tot torna a quadrar, i així fins al final.

A nivell melòdic, és interessant entendre per què l’obra és tímbricament tan plana. Ocorren les mínimes variacions, un to, un semitò, o una petita seqüència DO-RE-MI-FA-SOL en què el do i el sol estan accentuats, per després accentuar do-mi-sol, amb el qual passem d’un ritme binari a un de ternari. Altres combinacions melòdiques que apareixen són FA-MI-RE i SOL-MI, que sonaven en síncopa.

Els reguladors són essencials en l’obra, ja que tensen i destensen la peça, fent-nos sentir més implicats o menys en el que passa a l’escenari, ple de fums i llums de colors –tot i que, tal vegada, per a una obra minimalista, no calia tanta parafernàlia. Fins i tot, a base de sentir la repetició, ens arribem a sentir saturats i necessitem novetat. Però aquesta és la gràcia de l’obra, fer nou el que no és nou, aportar més amb els mínims recursos. Weniger ist mehr, recordant Loos.

La disposició dels instruments en l’escenari és del tot atípica, en un primer semicercle tenim el vent-fusta i el vent-metall, en el segon la percussió –fonamental en l’obra, especialment la marimba de Brad Lubman-, en el tercer les cordes (contrabaixos, cellos, violes, violins segons) i en la darrera els violins primers. A la inversa de la situació habitual en una orquestra clàssica. Això denota la importància del color que Riley volia donar a aquesta peça, un so sec i metàl·lic, gens vellutat però sense arribar a ser aspre.

I es va arribar a la fi. Els batecs que s’havien alineat per seguir el ritme de la peça es van descontrolar i els aplaudiments van inundar la sala. Realment, és tot un encert que el Sònar hagi apostat per fusionar-se, per un dia, amb Sampler Sèries, ja que aqueta peça li aporta elegància i li rebaixa l’esnobisme.

Aina Vega i Rofes
Núvol