ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Fusió postmoderna de jazz i barroc

5/7/2018 |

 

Programa: Obres de Monteverdi, Merula, Bach, Lully, Purcell.

Lloc i dia:Amfiteatre Espai Cultura Fundació Sabadell 1859

Jazzcàntic

Gemma Abrié, veu i contrabaix. Manel Camp, piano.

Amfiteatre Espai Cultura Fundació Sabadell 1859. 2-7-18.

 

En l’heterogeneïtat de la programació del Fresc Festival hi ha programes que previsiblement són un èxit de taquilla sense renunciar a una aposta cultural qualitativa. Espectacles com “Jazzcàntic” corroborava aquest punt savi d’elecció superant les expectatives de la majoria dels assistents. En aquest cas, una selecció de canzonetta, madrigals i àries d’òpera barroca s’establia com a punt d’encontre amb el jazz en la seva faceta d’improvisació i reelaboració a càrrec de dos especialistes com Manel Camp i Gemma Abrié. El seu viatge musical, pesi o no als sectors més combatius i consolidats de la música clàssica –la local i la general-, anava més enllà de la divulgació i atracció de nous públics.

El seu joc de reciclatge barroc no pretenia crear tradició si no reintegrar-la amb la intenció d’extreure’n les lliçons de representació paroxística, teatralització i renovació de codis. I és que les seves adaptacions compartien la proliferació de detalls estilístics concertant passió amb dilatació del discurs musical com un continu sobre el procediment del baix continu o el “walking bass” com a vertadera estructura de base codificada per a permetre que el “cantus” es recreés en el virtuosisme, l’ornamentació, la volatilitat i una ampla expressió d’afectes. No es tractava d’una mera associació categòrica d’universos sinó d’emprar imatges i recursos concrets de cada món musical en una comunicació transcultural extrapolada a universal, més enllà de la cita i la reelaboració.

La veu de Gemma Abrié ha evolucionat notòriament i presenta totes les aptituds per a desbordar en un repertori tan intens i en una recreació tan particular amb l’èmfasi atorgat. Amb Camp i ella, el retrobament de peces de Tarquinio Merula assolien un dels graus més alts d’emoció i llibertat amb magnífics punts d’improvisació i respectuosa llibertat a  “Zefiro torna” i “Si dole è’l tormento” de Monteverdi. Totes cantades amb veu rodona, homogènia, potent amb suficiència, variable en l’ús de vibrato i un sentit musical que li permetia assolir una ampla diversitat de matisos. Que ambdós gaudien era evident. Insuflaven el plus d’energia i complicitat dels qui devoren l’escenari i engresquen al públic.

Al marge de les quasi fantasies sobre Bach de Camp, el seu acompanyament, musicalitat i intuïció superbes al piano i la dicció, naturalitat d’Abrié feien oblidar qualsevol mínima ornamentació calada recordant que l’afinació extrema no és un precepte indispensable. I menys en el jazz. Acompanyada del seu contrabaix en algunes peces, a més, connectava amb el públic pel seu tarannà espontani i empàtic, alhora que pels incisos previs a cada cançó, mentre que vocalment seduïa des d’una sensibilitat amarada a la potència, la calidesa i la riquesa tímbrica d’una veu amb un centre i agut homogenis, solvent en el joc de riffs o en els puntuals descensos al registre greu més extrem com a ‘Vana bergamasca’.

Un programa que participa de la tan postmoderna deconstrucció i liquidesa reflexionada pel filòsof Zigmunt Baumann, desplegant una novedosa dinàmica, la hibridació entre estils, gèneres i èpoques i idearis sonors en principi molt diferents entre sí; en un procés que difumina o elimina les barreres entre allò culte i allò popular, entre allò clàssic i allò modern, entre la interpretació i la creació. En resum, un concert sorprenent per si mateix. I doblement, si es coneixia el repertori matriu. Res essencial es va perdre pel camí.


Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de