La frontera entre la música profana i la religiosa sovint ha estat porosa, la primera contaminant la segona amb l’ús de recursos expressius més propis del desplegament extravertit dels afectes que del recolliment devot. Quan els compositors sovintegen els dos camps, com van fer la majoria d’autors barrocs, la línia divisòria encara és més difícil de discernir, i no només en el cas dels oratoris i el seu dramatisme paraoperístic. La contralt francesa Delphine Galou i el director italià Ottavio Dantone han explorat amb èxit aquest territori liminar amb un disc recent, Agitata (Alpha), que ha tingut el seu correlat en directe amb un programa farcit de rareses apassionants.

Intèrprets i programa eren una tria òptima per inaugurar la 38a edició del Festival de Torroella de Montgrí, i si bé la presència de públic no va ser la ideal, el concert va ser una delícia. Amb una veu de volum modest que l’acústica afavoridora de l’Espai Ter ajudava a posar en valor, la contralt francesa va desplegar un cant atent al contingut emocional de cada peça, ja fos la noblesa que demana Monteverdi (el compositor més antic de la sessió) en motets com Ego flos campi o la planyívola austeritat de les lamentacions per a Dimecres Sant, Et eggresus est, de Stradella. El contrast amb l’escriptura virtuosística de Porpora, rival operístic de Handel a Londres i un dels grans mestres vocals del seu temps, no podia ser més acusat, amb un In procella sine stella que va dur al límit l’agilitat de Galou. Prova superada amb brillantor, també en els dos fragments de l’oratori de Vivaldi Juditha Triumphans que van servir de cloenda del programa oficial ( Agitata infido flatu ) i propina (Armatae face et anguibus ).

Dantone i Galou són col·laboradors habituals (fa poques setmanes compartien l’escenari de l’Òpera de Zuric en la producció de L’incoronazione di Poppea de Monteverdi dirigida per Calixto Bieito comentada en aquestes pàgines), amb la qual cosa la perfecta compenetració entre ells dos no va ser cap sorpresa. Més encara, va ser destacable la manera com la veu peculiar de la cantant francesa, sense la foscor habitual de moltes contralts però amb un suggerent caràcter ambigu, es va fusionar amb el so dels instruments de l’Accademia Bizantina, liderats des del clavecí per Dantone. Els concerti grossi de Corelli i Geminiani i el menys conegut Gregori no van ser mers farciments, ja que van evidenciar la qualitat de l’orquestra italiana.