ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Joshua Bell triomfa a L'Auditori

18/12/2018 |

 

Programa: La Desena de Xostakóvitx

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

El violinista va enlluernar amb un concert de Saint-Saëns

Tot i que el programa del cap de setmana de l’OBC comptava amb obres dispars estèticament i estilísticament i per a tots els gustos, sens dubte l’estrella de la proposta era el violinista nord-americà Joshua Bell, que va interpretar dissabte a L’Auditori el ‘Concert núm. 3’ de Camille Saint-Saëns, peça de gran bellesa estrenada a Hamburg el 1880 per l’espanyol Pablo Sarasate. Aquesta obra mestra ofereix l’equilibri just entre virtuosisme i un lirisme captivador, amb un ‘andante’ bucòlic en què els solistes de la fusta es van lluir tant com Bell guiats per la sàvia mà de Kazushi Ono. Bell, acompanyat pels seus incondicionals, va oferir una classe de geni interpretatiu, emocionant amb els seus ‘pianíssimos’ impossibles, l’afinació superlativa, les agilitats de vertigen i la passió eixelebrada en, per exemple, l’últim moviment, en què va treure sons simplement meravellosos, ple de colors agitanats.

Ono li va ser fidel a tota hora, tant com l’orquestra en el seu conjunt, construint un diàleg carregat de complicitats. Un públic afectuós va rebre de regal del violinista un tros de la banda sonora de la pel·lícula 'El violín rojo', de François Girard (1998), per la qual el compositor John Corigliano va rebre un Oscar.

A hores d’ara el públic gairebé havia oblidat que el concert havia començat amb una obra estrenada el 2011, ‘Ungebetenes spiel 2’, un recorregut d’exploració sonora amb ‘zapateados’ inclosos que utilitza els instruments de la forma més variada, creació del valencià Manuel Rodríguez Valenzuela, un compositor que afirma que somia a ser lutier d’instruments rars; potser a això es deu el so que aconsegueix, que s’endinsa en rareses i excentricitats.

En la segona part, de Xostakóvitx es va sentir la seva imponent i autobiogràfica 'Simfonia núm. 10 en mi menor, op. 93' (1953), en què, a més de les cites personals i una de les seves amants, el compositor va incloure una subtil caricatura de Stalin i el seu règim. Des del ‘moderato’ inicial, amb una OBC amb gairebé 70 cordes i un centenar d’efectius en total –reforçats per músics en formació de l’Esmuc com a part d’un conveni de col·laboració entre l’orquestra i la veïna casa d’estudis superiors–, l’obra es va oferir amb gran concentració i efectivitat, arrodonint una vetllada que va posar el públic dret. 


Pablo Meléndez-Haddad
El Periódico de Catalunya

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet