L’OBC ha mantingut l’encertada fórmula dels últims anys per al concert de Nadal: un programa centrat en el bo i millor del musical sota la batuta experta d’Alfonso Casado i la direcció escènica de Mariano Detry, i amb Gerónimo Rauch com a pal de paller vocal. La commemoració del centenari del naixement de Leonard Bernstein (efemèride que ha rebut, per part dels programadors nostrats, una atenció superior a la d’altres aniversaris, presents i passats) oferia l’excusa perfecta per presentar una panoràmica sobre l’aportació -limitada en nombre, extraordinària en qualitat- que el compositor nord-americà va fer a Broadway. Va faltar a la cita 1600 Pennsylvania Avenue, un fracàs més coent que el de Candide, en un programa que també va incloure un petit tast de musicals d’altres lluminàries que justifiquen la consideració dels anys 40 i 50 com una veritable edat d’or del gènere: Annie get your gun, de Berlin; Guys and dolls, de Loesser; The music man, de Wilson; i Kiss me, Kate, de Porter. La inclusió d’un bloc dedicat a Sondheim sorprenia una mica en aquest context, perquè, tot i que el genial creador de Sweeney Todd va ser el lletrista de West Side story i una de les múltiples mans que van intervenir en la tortuosa trajectòria de Candide, la distància estètica amb Bernstein és considerable.

La segona sessió del programa va necessitar ajustos d’última hora a causa de la sobtada malaltia de Rebecca Trehearn. Estel Tort i Nina van acudir prestes al rescat, la segona regalant un entotsolat Send in the clowns. A més, Scarlett Strallen va assumir algunes de les peces de Trehearn (la baixa del Glitter and be gay que havia de cantar va quedar inexplicada). La seva veu cristal·lina de soprano va necessitar un temps per assentar-se, però un cop ho va fer va desplegar un fraseig ric en irisacions en cançons com A little bit in love, So in love i una embolcallant Happiness al costat de Gerónimo Rauch, que ja havia posat la pell de gallina a Maria i a I’ve never been in love before. El formidable cantant argentí, tanmateix, va tenir menys oportunitats de lluïment que en anys anteriors, i el fragment de Candide va mostrar els límits estilístics de molts intèrprets més avesats als requeriments del musical contemporani.

El cas de Julian Ovenden va ser diferent. Si Something’s coming va ser de gran netedat i Too many mornings prou efusiva, un centre més baritonal hauria anat millor amb The girl that I marry, i un excés de reserva expressiva va limitar l’impacte de Being alive.