Cerca de crítiques

Enquesta

La gran 'Tosca' de Liudmyla Monastyrska

11/6/2019 |

 

Programa: Tosca, de Puccini

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

La soprano ucraïnesa triomfa en la seva tornada al Liceu amb la seva interpretació del personatge protagonista de l'òpera de Puccini

Va tornar al Liceu la popular ‘Tosca’ de Puccini, i ho va fer en el muntatge de Paco Azorín per al Gran Teatre i el Maestranza sevillà que tant li deu a l’excelsa il·luminació de Pedro Yagüe. La proposta escènica una vegada més va donar mostres de la seva màgia teatral, amb un primer acte molt aconseguit que mira a una Roma atemporal i que troba en el cuidat vestuari del mort Isidre Prunés i de Lluna Albert el necessari ancoratge en la història i en el temps. L’homenatge al teatre i a les bambolines que planteja Azorín –l’escenografia és del mateix director d’escena– pren trets més atrevits en el segon acte per acabar deixant-se anar el cabell en el tercer, amb Cavaradossi afusellat en un espai escènic ple de poesia i Tosca llançant-se al buit no del Castell de Sant'Angelo, sinó de la seva pròpia escenografia tirada per terra.

La direcció d’actors remarca tot el que té d’intimista aquesta òpera de caires ‘veristes’, aconseguint que la narració no caigui mai en la letargia. I si se li torna a Angelotti la importància que té en la trama, és el personatge de Scarpia qui guanya nous aires al brindar-se-li inusitats trets d’humanitat.

Des del podi John Fiore va donar recolzament als cantants i va aportar contrastos dinàmics i dramàtics, la qual cosa va valoritzar el seu discurs com a molt passional a l’equilibrar els decibels en els moments precisos, a la qual cosa la Simfònica del Liceu va obeir sense complexos i amb un gran so, deixant-se portar per aquesta música que és tot passió. Bona tasca la del Cor liceista, així com la dels molts –excessius– figurants.

Encapçalant el repartiment tornava al Liceu la soprano dramàtica Liudmyla Monastyrska després del seu Manon Lescaut del curs passat; el de Floria Tosca és un personatge que coneix fins al més mínim detall, i així ho va demostrar amb un fort caràcter i melodramàtic, un fraseig desbocat i un ampli domini de la tessitura, sense problemes en els aguts i amb els greus més que consolidats. Coqueta, gelosa, diva, la Tosca de Monastyrska convenç i emociona al donar-li a cada frase accents marca de la casa.

Tetelman, com Cavaradossi
El joveníssim tenor Jonathan Tetelman debutava en el paper de Cavaradossi en substitució de Fabio Sartori, construint un personatge una mica tímid, però creïble en l’àmbit dramàtic, d’aguts heroics, tot i que poc vigorós en la projecció vocal. El cantant nord-americà d’origen chiloenc (de l’illa de Chiloé, al sud de Xile) va lluir una veu càlida i amb tendència al ‘vibrato’ que el tenor sap controlar. Aquest paper, que encara ha de decantar, és el més dramàtic dels que té en repertori, que van del Duca a Rodolf, Werther o Pinkerton.

El baríton uruguaià Erwin Schrott va apostar per un Scarpia sempre pendent dels seus moviments com el gran actor que és, intentant donar credibilitat al seu cant, brindant una versió del pervers personatge amb la necessària maduresa, bona projecció, rotunditat en els greus i foscor en el timbre. Només va enlletgir el seu treball algun agut desafinat en algun ‘parlato’.

Del planter de comprimaris van sobresortir els sobrats i experimentats Stefano Palatchi (Angelotti) i Paco Vas (Spoletta), al costat dels convincents Josep-Ramon Olivé (Sciarrone) i Enric Martínez-Castignani (Sagristà). 

Pablo Meléndez-Haddad
El Periódico de Catalunya