Cerca de crítiques

Enquesta

La flauta màgica triomfa a Sabadell

23/10/2020 |

 

Programa: 'La flauta màgica'

Lloc i dia: La Faràndula de Sabadell

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-flauta-magica-triomfa-a-sabadell-129321

Les claus: un ensemble sòlid i una producció modesta però imaginativa

No fa tants anys, les produccions dels Amics de l’Òpera de Sabadell eren vistes amb certa condescendència. Cert, portaven òpera a tot el territori i donaven una oportunitat a artistes de casa que no tenien opcions de cantar al Liceu. Tanmateix, la manca de mitjans et deixava un cert regust de cartó-pedra i recórrer durant cinc o sis temporades seguides als mateixos solistes produïa clamorosos casos d’errors de càsting, enfocaments de personatges fora d’estil i nits salvades per un únic cantant en estat de gràcia. No obstant això, la transició cap a una nova manera de fer les coses va començar ja fa un temps i ahir vam constatar que anem pel bon camí amb l’estrena d’aquesta Flauta màgica que —ara sí— pot anar a tot arreu amb el cap ben alt.

Sota l’àgil batuta de Daniel Gil de Tejada vam poder gaudir d’un repartiment equilibrat de veus majoritàriament joves però que van demostrar solvència i seguretat malgrat la seva encara curta experiència. Oficialment, el triomfador de la nit va ser Carles Pachón, un talent natural que no ha de forçar l’emissió i que sona espontani gràcies a una veu privilegiada i robusta però dúctil. Canta més bé del que se sol demanar a Papageno i ens fa albirar un futur esplèndid si l’entusiasme que traspua per ser sobre un escenari no el fa precipitar-se a papers massa dramàtics massa aviat. És també un excel·lent actor còmic que integra molt bé la fisicalitat del personatge en el seu cant. Com sol succeir amb aquest rol, és excessiu i desbordant però també una alenada d’aire fresc: no és l’ocellaire un paper que hagi de passar per l’intel·lecte, i el baríton es deixa anar amb una entrega i una manca del sentit del ridícul encomiables. Personalment, no comparteixo la seva concepció del personatge, que dibuixa pueril i simple, hiperactiu i bàsic. Papageno admet altres lectures però aquesta és la de Pachón i no es pot negar que la defensa amb total coherència.

Malgrat que el seu paper no permet l’exhibicionisme de Papageno, qui es va endur realment el gat a l’aigua pel que fa a adequació estilística i recursos vocals va ser la soprano Serena Sáenz, que va substituir Mercedes Gancedo en un curiós revivaldel seu accidentat debut a la Staatsoper de Berlín, quan va haver de defensar Pamina després de la baixa sobtada d’Anna Prohaska. Sáenz posseeix una veu dolça i suau, perfecta per aquest paper. El seu cant ponderat reflexa la noblesa del caràcter de la noia i la netedat de la seva emissió li permet retratar la ingènua noieta sense tensions ni aparent esforç. Va ser la que més es va acostar a l’estil mozartià: fraseig elegant, aguts sense estridències, veu cristal·lina, zero amanerament. Tot equilibri i delicadesa. La Pamina de Sáenz és una delícia i esperem que es converteixi en habitual a Sabadell.

Marc Sala, el Tamino de la producció, va sorprendre amb una veu més robusta del que li recordava i una emissió tendint a l’engolament que l’allunyava de la lluminositat i puresa que s’associa al seu personatge. Certament, la veu és bonica i llueix un hàbil legato però els seus aguts van ser massa oberts i li va mancar el carisma heroic, l’espurna de l’ardent enamorat. Sara Blanch, obligada a cantar sobre una plataforma mòbil reciclada de l’anterior producció d’aquest singspiel a Sabadell, va superar la limitació de moviments amb una projecció potent i un acostament força reeixit al caràcter iracund i falsari de la Reina de la Nit. És una bona notícia comprovar que la jove soprano ja no confia exclusivament en els seus prodigiosos sobreaguts per tirar endavant el paper. Ben al contrari, ara juga amb els melismes, canta amb intenció i valentia i juga amb el color de la veu. Els nervis li van jugar una mala passada i es va precipitar en el que apuntava a un preciós cromatisme a la frase Alle Bande der Natur de Die Hölle Rache però quan acabi de polir la coloratura serà una reina digna de consideració. Jeroboám Tejera té una veu espectacular, càlida i consistent, i va cantar amb bon gust i elegància. Per desgràcia, no és Sarastro: té un color massa clar i, tot i emetre notes greus de gran bellesa, no és el basso profundo que requereix l’autoritat del personatge. Entre els papers més petits, molt destacables Nacho Guzmán i Pau Armengol com a sacerdots i Eugènia Montenegro (divertidíssima i molt més refinada de l’habitual com a primera dama).

La posada en escena va resultar imaginativa i l’excel·lent il·luminació va complementar perfectament uns decorats modestos i minimalistes. El cor, molt poc nodrit, va veure les seves prestacions perjudicades per l’ús de la mascareta: va sonar velat, poc empastat i amb excessiu protagonisme d’algunes de les seves sopranos. Correcta l’orquestra, amb potser certa manca de solemnitat però amb molt equilibri i bon ritme.

Aquesta nit marca, en la meva opinió, una excel·lent fita en el nou camí que el col·lectiu sabadellenc comença a enfilar. Aquesta Flauta màgica té qualitat i serietat suficients, i està feta amb honestedat i ambició. Desterrem, doncs, els prejudicis: ja no estem davant d’una companyia que fa el que pot i tira endavant amb més bona voluntat que recursos sinó d’una proposta totalment homologable. En un país amb una bona xarxa de teatres d’òpera, el que vam veure ahir a Sabadell seria una joiosa normalitat.  

Meritxell Tena
Núvol