ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

L'esclat romàntic més dolç i apassionat

11/11/2021 |

 

Programa: Franz Schubert Filharmonia

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/lesclat-romantic-mes-dolc-i-apassionat-217453

La FSF, al costat d’Alexandra Soumm, van interpretar dues obres cabdals de Bruch i Brahms, sota la direcció de Pablo González.

Després de l’esclat Beethoven, la temporada de la Franz Schubert Filharmonia al Palau de la Música va continuar el proppassat 8 de novembre amb un programa plenament romàntic integrat per dues obres icòniques d’aquest període com el Concert per a violí núm. 1 de Bruch i la Simfonia núm. 2 de Brahms. La solista va ser la violinista francesa Alexandra Soumm, i la batuta va ser la de l’antic director titular de l’OBC, Pablo González. El resultat va ser una expressió de romanticisme tan dolça com commovedora.

Joseph Joachim va ser un violinista del segle xix que tenia com a obres cabdals del seu repertori els concerts de Mendelssohn, Beethoven, Brahms —amb qui l’unia una gran amistat—, i especialment el primer de Max Bruch. I són aquests els que es consideren encara avui els quatre concerts per a violí canònics del repertori. Curiosament, Bruch és l’únic compositor que no va escriure un únic concert per a aquest instrument, sinó tres, però la posteritat l’ha convertit pràcticament en un compositor d’una sola obra. Havent-lo estrenat des del podi el 1866, Bruch, no essent violinista, va demanar l’opinió sobre l’obra a Joachim. Seguint els seus consells, Bruch hi va fer canvis, i va ser el mateix Joachim qui en va estrenar la versió revisada —la que es considera definitiva— el 1868. El violinista hongarès el tenia pel més estimat de tots quatre.

El Concert per a violí núm. 1 en sol menor, op. 26 és una obra romàntica d’un lirisme desbordant. Alexandra Soumm va exhibir un so incisiu i contundent, però alhora dolç i delicat. Si l’Allegro moderato inicial és un moviment de caràcter heroic, Soumm va ser un remolí de força inesgotable, amb una afinació immaculada i unes dobles cordes completament netes. La seva manera de tocar transmetia una passió genuïna, que li sortia de dintre i que anava més enllà de la bellesa de la música de Bruch. Però Alexandra Soumm, amb el seu cos menut i atlètic, va mantenir en tot moment un control absolut de la força, que va convertir en bellesa pura, una bellesa que es va veure acomboiada per una corda orquestral de so flonjo que li feia de coixí.

El so de Soumm és brillant i poderós, i malgrat tenir personalitat pròpia, no pot evitar certes reminiscències de la gran Anne-Sophie Mutter —ens imaginem que no li doldrà la comparació. Alexandra Soumm, a més de ser una virtuosa del violí, és una activista humanitària, faceta que va mostrar en acabar el concert i després de l’ovació del públic, quan va llegir un missatge en català en què va al·ludir al poder de la música per fer una societat millor. Com a colofó, al costat de la secció de corda de la FSF, va interpretar el Largo del concert per a violí BWV 1056 de Bach, en una nova mostra de la delicadesa que caracteritza el seu estil.

A la segona part vam poder escoltar la Simfonia núm. 2 en re major, op. 73, de Brahms. Escrita el 1877, just un any després de la primera, és una simfonia que hi fa un gran contrast, ja que té un caràcter pastoral i idíl·lic, a diferència de la primera, d’aire tempestuós. És ben sabut que Brahms va trigar molt a decidir-se a compondre simfonies, aclaparat per l’ombra allargada de Beethoven. Potser per això, quan s’hi va posar, igual que Schumann, només en va escriure quatre. La segona, estrenada el mateix 1877 per la Filharmònica de Viena sota la direcció de Hans Richter, va ser un èxit. Era la preferida del compositor.

Sembla que Pablo González va imbuir-se de l’esperit més líric i clàssic de Brahms, i va fer-ne una interpretació mesurada, continguda i poc expansiva. La Franz Schubert Filharmonia, que ja fa anys que té un so vellutat, orgànic i homogeni, va fer sentir de manera molt ben articulada la melodia de cada part. La corda i el vent van dialogar en equilibri i al final de l’Allegro non troppo inicial, la frase de les trompes la va recollir gràcilment la corda, dibuixant una línia contínua.

La corda va continuar brillant en l’Adagio non troppo, en què es va notar una intensitat de caràcter gairebé místic, amb un Pablo González com reclòs, amb una mirada profunda cap endins. L’Allegretto grazioso va sonar així, graciós, una cosa sovint no tan evident, però que González va llegir correctament. En l’Allegro con spirito final vam tornar a constatar l’estil mesurat amb què havia sonat el primer moviment, potser una mica diferent de com estem acostumats a sentir la música de Brahms, com un esclat explosiu.

A cada concert, la formació continua imparable en la seva ascensió a l’excel·lència absoluta.
Si Brahms es va situar en el corrent del postromanticisme però clarament influït pel classicisme, la lectura que el mestre González va fer de Brahms va ser més acostada a Mozart que a Mahler, i ens va agradar. La precisió i la subtilesa amb què la FSF va sonar només fan que constatar que, a cada concert, la formació continua imparable en la seva ascensió a l’excel·lència absoluta. 


Elsa Álvarez Forges
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet