ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

"Maria Stuarda" al Liceu

Monarquia absoluta

11/11/2003 |

 

'Maria Stuarda', de Donizetti. Edita Gruberova, Sonia Ganassi, Juan Diego Flórez, Simón Orfila, Àngel Òdena, Ana Nebot. Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Director: Friedrich Haider. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 9 de novembre.


Si Maria Stuarda es basteix sobre una mentida històrica (la trobada entre la reina d'Escòcia i la sobirana anglesa que la va fer decapitar) que genera una veritat dramàtica (en Schiller) i musical (en Donizetti) de primer ordre, la versió que va oferir d'aquest títol el Liceu també es basava en una mentida operística (una lectura en concert és la negació de l'essència del gènere) que va crear una altra veritat com un temple: el deliri del públic que omplia la sala. Potser un altre dia caldrà analitzar per què molts dels festivals vocals del darrers temps al Liceu es donen més en concert que en representacions, però pocs dies després d'una Tosca més aviat trista, l'esplèndid trio de protagonistes de l'obra donizettiana va ser tan benvingut com un oasi al desert.
La càlida rebuda a la seva aparició sobre l'escenari i les ovacions interminables després de la funció van tornar a testimoniar, un cop més, que Edita Gruberova és la reina indiscutible del Liceu. Cert, la seva vocalitat no té en principi la densitat ideal per al rol de la Stuarda i els seus tics i amaneraments interpratius poden no ser del gust de tothom. Però és impossible no rendir-se davant el seu cant elegíac i cotonós, aquests sons impossiblement eteris, aquesta tècnica sobirana (per exemple, al recol·locar algun sobreagut un pèl calant), i alhora aquest temperament adequat per a la gran invectiva a la seva rival (peatges de les versions concertants, les dues reines estaven separades pel podi del director).
Gruberova va regnar, però no ho va fer sola. En un debut memorable, Sonia Ganassi va treure tot el profit del seu atractiu instrument de mezzo aguda per forjar una Elisabetta, segons les necessitats de l'escena, rancuniosa, furiosa, menystenidora i dolguda, amb un cant sense problemes en les parts més àgils i sempre expressiu. La part de Leicester, una mica al límit dels seus recursos de tenor lírico-lleuger, potser no era la més desitjable per a la primera òpera que Juan Diego Flórez interpretava al Liceu. Tant és, el cantant peruà va ser també sorollosament celebrat gràcies a un timbre de mel i or, homogeni de dalt a baix -que lligava amb especial fortuna amb el de Ganassi- i un fraseig generós, altament comunicatiu. De fet, al costat del belcantisme alambinat de Gruberova, Ganassi i Flórez oferien un saludable contrast amb un estil més fresc i natural. Simón Orfila (un Talbot magnífic en el seu duo amb Maria), Àngel Òdena (un Cecil d'òptim relleu) i Ana Nebot (una aplicada Anna) completaven sense màcula el repartiment.
Friedrich Haider va disciplinar cor i orquestra en una lectura eficient, però més aviat estovada, que va tenir com a principal mèrit (perquè ho és mentre no es caigui en el servilisme exagerat) la seva atenció extrema a les necessitats dels cantants, protagonistes absoluts de la sessió. De renovacions dramatúrgiques, les que facin falta, però, quan a l'òpera hi regnen les grans veus, l'espectacle està garantit.
Xavier Cester
Avui

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de