NOTÍCIA

Poques vegades he sentit una impressió tan forta escoltant una nova gravació discográfica, com la que vaig experimentar ara fa molts anys, a Roma (cap al 1959 o 1960), a casa del meu cosí Marcello Panni, cosí germà a la vegada de la meva dona Caterina.  En Marcello em va fer escoltar un enregistrament recent de l’encara desconegut aleshores Sviatoslav Richter, interpretant la famosa Sonata “Appassionata” de Beethoven. Eren els anys en que el govern soviètic va permetre als seus millors concertistes actuar fora de Rússia, tant a Europa com als Estats Units. Aquella era la primera obra que escoltava de Richter, i aquests dies el record d’aquella primera impressió m’ha tornat amb tota la seva força, després d’escoltar la mateixa obra però en un enregistrament en directe d’aquella mateixa època. A través del portal de vídeos YouTube vaig descobrir fa només uns dies la memorable versió que d’aquella sonata va fer en un concert del mes de maig del 1960 a Sant Petersburg (aleshores encara Leningrad).

Richter era diferent a tots els altres grans pianistes. De fet, tots són diferents entre ells, ja que són grans. En el cas que m’ocupa, però, la seva interpretació de la Appassionata diria que es desmarca encara més dels altres, amb un Beethoven impactant i commovedor. Ja des de els primers compassos al uníson i en pianíssim aconsegueix un misteri un punt estrany i amenaçador, sobretot quan realitza amb una calma més del que és habitual els tres grups de corxeres en el registre baix, dins d’un ritardando. Arrenca el “tempo” amb un forte subito de la mà dreta, i amb la mateixa figuració, per tornar a aturar el tempo però de manera enganyosa. Torna un altre cop a la cèl·lula inicial, amb una breu anacrusa i un fortissimo subito a base de negres sincopades i d’una gran violència, passatge que repeteix dos cops més. Quina introducció! És l’emoció retinguda. Desprès d’aquesta meravellosa primera pàgina , segueix amb el desenvolupament i amb la seva inseparable forma sonata. Richter realitza una autèntica creació d’aquesta singular introducció. El seu atac repentí del piano al forte o fortissimo, en contrast amb els suaus pianissimos d’un to suau i una mica suplicant, ens trasllada a la més autèntica imatge de Beethoven. Com si fóssim davant seu.

La Sonata segueix amb l’Andante con moto, calmat i consolador, per tornar de nou a la tempesta en l’Allegro ma non troppo final. Sobre aquest darrer moviment, sempre m’he preguntat: volia Beethoven realment que fos “ma non troppo”, quan la seva escriptura es una mena de “moto perpetuo” que culmina amb un Presto encara més ràpid i excitat? Richter i molts altres pianistes opten per un tempo clarament d’Allegro molto sense contemplacions. El pianista ucraïnès, a més, interpreta aquest moviment amb una força inusitada. Qui ho escolta està immers en un  “què està passant” constant fins als tres contundents acords finals. Un cop acabada la sonata et vénen ganes de respirar profundament…