Era d'aquesta generació de cantants italians que assumien una imatge gairebé cinematogràfica. Veí per naixement (el 1924 a Vidalenzo di Polesine Parmense) del territori verdià per excel·lència, proper a la Villa Verdi de Sant'Agata on el gran mestre va viure llarg temps. La projecció històrica ha unit amb forts llaços el compositor del segle XIX amb què va ser un dels seus grans intèrprets del segle XX. Carlo Bergonzi, que ens va deixar ahir als 90 anys, era un tenor dels que fan història. És a dir els de la generació aquella dels Kraus, i també dels Di Stefano, Callas, Scotto, Tebaldi, amiga i companya d'estudis... nombres que configuren una èpica del cant, que ha arribat, fins a la seva admirada Montserrat Caballé o a Plácido Domingo. Això vol dir, una època del cant líric que és lluny de la nostra.

Bergonzi va començar cantant en la postguerra europea a la corda de baríton, molt marcat –si bé és cert que va fer estudis sistemàtics– per una afició autodidacta i una gran capacitat d'observació. I així va ser que un parell d'anys més tard del seu debut el 1947, en un assaig de Madame Butterfly, “em va donar per assajar una part del tenor, i em va sortir perfecte a la primera”.

Així deia Bergonzi fa uns anys a La Vanguardia, amb motiu de la seva participació com a jurat en el Concurs Viñas. Una ocasió en què va afegir diversos records del seu pas per l'escenari del Liceu, teatre en el qual va fer el seu debut el 1958 a Aida, i ja en l'última etapa de la seva carrera, que va clausurar oficialment el 1995, va cantar per última vegada el 1982.

Va debutar doncs com a tenor a Bari a Andrea Chenier el 1951. L'any 2000 va ser distingit –ja retirat–, en el Royal Festival Hall de Londres com a “príncep entre els tenors i el millor verdià del segle”. I no és per a menys aquesta consideració si s'escolten els innombrables enregistraments que va deixar de diferents moments de la carrera. Una veu de color personal, ferm, interior, de gran puresa, gens no exposada a l'artifici extern, i una forta capacitat dramàtica amb una especial sensibilitat en el fraseig que accentuava aquest caràcter interior de la seva expressió.

En la seva llarga carrera pels més importants escenaris del món, la referència van ser tant el Metropolitan de Nova York com la Scala de Milà, i en els anys cinquanta –la primera gran etapa– va deixar innombrables records en el seu pas pel Teatre Colom de Buenos Aires. L'admiració per Verdi va ser bandera, i seria ociós citar els seus grans papers en aquest repertori, encara que sí que és d'interès la seva pròpia valoració d'alguns dels valors de l'òpera del geni de Busseto. Quan es comentaba el seu art per dir, la seva intensitat dramàtica i expressiva en el fraseig, Bergonzi feia referència al magisteri de Verdi quant a la seva capacitat de musicalitzar la paraula, “ja que –deia– un dels secrets del fraseig està en valorar la paraula cantada”.

Recentment en el bressol verdià de Busseto i la seva Orquestra Filharmònica van celebrar els noranta anys de Carlo Bergonzi, un parell de setmanes abans del seu comiat final.