NOTÍCIA

• L'Ensemble Fortuna d'un gran Tempo', proposaven un conjunt d'obres del renaixement

Ensemble Fortuna d'un Gran Tempo Foto: AJUNTAMENT DE LA SEU D?URGELL

Al marge de la música si hi ha alguna cosa que cal agrair-li al Femap, és la possibilitat de redescobrir espais arquitectònics de les diverses viles que l'acullen. El concert de dijous, a la Seu d'Urgell, es va portar a terme a la capella de la Immaculada, pertanyent a l'antic col·legi de les monges de Lestonnac. Una sala que, en un principi, s'havia redissenyat tot pensant en convertir-la en un auditori però que, fins ara, s'havia destinat a acollir conferències i altres reunions més de caire empresarial. Sota el suggeridor títol de Fantasiat, Amor, els integrants de l'Ensemble Fortuna d'un gran Tempo, proposaven un conjunt d'obres del renaixement. Un recorregut, prou equilibrat entre aquest noble sentiment, que en el segle XVI s'acostumava a mostrar en formes tan variades com ara l'amor cortès, el de caire religiós o la simple – i més biològica- concupiscència.

El portaveu del grup, Xavier Alern, era l'encarregat de presentar les diverses obres, però també la gamma d'instruments que s'interpretaven. Un fet que et permetia descobrir com, els músics del renaixement –que res no sabien ni de l'Sgae, ni del terme plagi- s'esforçaven per adaptar les seves obres, o les de d'altres compositors, als espais que les sol·licitaven. De fet, els madrigals que es varen poder escoltar dijous, de l'urgellenc Joan Brudieu, havien estat pensats per a una coral però s'havien reescrit per aconseguir que fossin tocats en un espai més reduït, com ara una cort o un palauet o una sala de les dimensions de la Immaculada.

Moltes de les composicions de la època eren pensades pel lluïment per als castrati, -tot i que el seu apogeu es produí en el barroc. Uns cantants que aconseguien mantenir la veu dels nens, gràcies a un tractament de caire hormonal, probablement molt dolorós i certament gens ètic que la meva qualitat d'home fa que prefereixi no exposar en aquestes línies –per si no tenen idea de com es creava un castrati , imagino que si, permeti'm que hi afegeixi l'onomatopeia, xac-xac- Aquesta tonalitat de veu resultant, només es pot intuir actualment, gràcies a la labor dels contratenors. Una figura musical que ha vist renéixer la seva popularitat en la segona meitat del segle XX i que dijous era representada, en el concert, per la gran veu d'en Marc Guerris. Un músic que, en començar la segona part del concert, va desaparèixer de l'escenari per a cantar El Mille Regretz, d'en Josquin Desprez, sense deixar-se veure ni un moment, fet que donava credibilitat a en Xavier Alern quan anunciava que l'esperit que havia inspirat a la lletra de la composició, encara es podia convocar i que provarien de fer-ho aquella nit.

El concert anava avançant tot fent bo el proverbi àrab que explica el per què s'ha de prendre el té amb menta en tres tomes. La primera serà amarga, com la vida. La segona dolça com l'amor i la tercera suau com la mort. Certament el concert fou d'una suavitat exquisida, destacant-hi la discreta mà del professor William Waters, i molt apropiat d'un lloc com ara la Immaculada. Una dolçor que es va veure alterada, en el moment en que el villancet, Isabel perdiste la tu faxa, va sonar en el escenari. Els ritmes s'acceleraren com quan, en l'amor, s'aproxima el clímax.

I així és, com molt bé ens recorden els versos de Jorge Manrique, interpretats durant la nit, cómo se pasa la vida, l'amor però també la majoria dels concerts. I com és prou sabut post “concertum” omne animal triste est.