És un motiu de celebració que vagi tornant el respecte pel llibret original de les òperes de repertori, massa vegades mutilat o distorsionat per la dèria de ser original el director d’escena. Aquest professional hauria de tenir la humilitat de ser, com el traductor, i abans que tota altra cosa, un intèrpret. I utilitzar tots els recursos creatius de què disposi per potenciar el sentit de l’obra original, no pas per tergiversar-la, no pas per parasitarla, no pas per projectar-hi la seva genialitat pour épater le bourgeois. El director escènic David McVicar, responsable del muntatge de La Traviata ara al Liceu, explicava a Maricel Chavarria que “a Alemanya no aprecien el meu estil,” un estil que es proposa ser fidel a l’esperit de les òperes clàssiques també situant-les adequadament en l’espai i en el temps històric imaginat pels autors. I ara seria interessant preguntarse a què es deu que a Alemanya tinguin tant de predicament propostes artístiques transgressores, en tots els camps, com si haguessin de compensar una anterior dèria oficial contra l’art degenerat...

Si McVicar mostrava a Alemanya el seu Don Carlo ambientat en l’època de la Inquisició del XVI i no en el franquisme, Calixto Bieito va presentar a Berlín amb gran aplaudiment, el 2004, la seva versió o tergiversació d’El rapte del serrall amb música de Mozart. Un muntatge trencador no només per les altes dosis de violència que contenia, sinó per una modificació de la història original que Bieito va arribar a vendre com a “denúncia de l’esclavitud sexual”. Modificar amb poc respecte les creacions alienes és moralment reprobable.

Llevat que s’expliciti que es tracta d’una obra actual de tal artista sobre tal o tal altra obra clàssica. El director d’escena convé que es faci invisible i que la seva intermediació passi com més desapercebuda millor. Al servei del sentit de la peça McVicar ha despullat La Traviata “d’elements decoratius superflus” per tal que destaqui “la veritat”. I així ha situat la peripècia de bordell no als habituals salons versallescos, sinó en el que podríem dir a ca la senyora Rius. I això és servir molt millor l’esperit autèntic de l’original de Verdi sobre llibret de Piave. Ara fa dotze anys va aterrar al Liceu un Don Giovanni de Mozart que s’havia estrenat, amb gran polèmica, a l’English National Opera de Londres.Com si es tractés d’un remake de La taronja mecànica, Calixto Bieito havia ambientat la peça en el món de les drogues i de la violència juvenil. Però, com declarava també aquí fa un parell d’anys Peter Gelb, director de la Metropolitan Opera de Nova York, màxima referència mundial en el gènere, “l’important és fer que la història s’expliqui amb claredat. Per això evitem alguns directors europeus que estan més interessats a tocar l’argument, que creuen que la història pot alterar-se”.

Benvingut sigui, doncs, McVicar i la seva nova, i fidel, La Traviata.