Ibercamera dóna el tret de sortida a la temporada posant sobre el faristol el Concert per a piano núm. 3 de Beethoven seguit de la Primera simfonia de Mahler, i reunint a l’escenari l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca i dos joves talents britànics: el titular de la formació nòrdica, Daniel Harding, una batuta tan gentil com passional, i el sensible Paul Lewis com a solista al piano. El suculent plat el servirà avui (20.30 h) Ibercamera a L’Auditori, després d’haver-lo ofert ahir al públic de l’Auditori Nacional de Madrid amb resultats notables. Minuts abans d’aquesta aparició a Madrid, Harding va atendre per telèfon La Vanguardia.

Sap que Mahler comença ja a convertir-se en una obsessió a les sales barcelonines?

És un problema molt generalitzat del qual em sento en part culpable. Encara que Mahler va patir en vida, convençut que algun dia la seva música seria apreciada, mai no hauria imaginat que ho arribés a ser tant com ara. És una saturació un mica perillosa, ho reconec, perquè la gent pot acabar perdent part de l’amor per Mahler, però és que m’agrada tant, i hi ha tant per descobrir...

I què ha anat descobrint?

Les peces de Mahler es revelen gairebé a l’instant com un gran amor. La gent cau rendida, i aquesta Primera simfonia que interpretarem és molt atractiva. Jo l’he fet sovint i sempre hi torno, perquè sé que m’he perdut alguna cosa. És tal la complexitat i la connexió entre les parts, que no n’hi ha prou amb veure-la des d’un angle, has d’observar-la des d’uns quants. I vas descobrint com dur-la a terme d’una manera cada vegada més unitària. La simfonia dura una hora i, tot i això, la primera vegada que la fas te’n semblen dues, mentre que la vegada que fa 150 transcorre com si fossin 10 minuts, ja que has sabut trobar els moments d’empenta, de relleu, els punts on respira...

De vostè sempre s’ha destacat la joventut: no havia fet els 20 quan Simon Rattle el va contractar d’assistent de la Simfònica de Birmingham. Després Claudio Abbado va fer el mateix a la Filharmònica de Berlín i va debutar dirigint-la al Festival de Berlín amb 20 anys! Ara no en té ni 40 i és també el director convidat principal de la London Symphony... Li ha pesat ser el baby de la batuta?

Bé, en faré 40 l’any que ve i la veritat és que ja començava a sentir- me vell... així és que, gràcies. Haver començat molt jove et procura molta experiència, només puc estar agraït, encara que és cert que la gent només parla de la teva edat quan ets tan jove, i això pot ser frustrant, però és normal.

Va néixer a Oxford, la ciutat del pensament i del saber. És molta pressió per a un nen?

No. Els meus pares treballaven tots dos a la universitat. Va ser fascinant créixer en un lloc així, on la gent té una educació elevada i es posa èmfasi en el pensament i la curiositat intel·lectual...

Tocava la trompeta de nen. Un salt senzill cap a la direcció?

Sempre vaig voler tocar molts instruments, escriure, dirigir... tenia fam per a tot. Tocava la trompeta en deu orquestres, però als assajos un trompeta té molt de temps per perdre. Així és que o t’avorreixes o et tornes curiós. I jo vaig optar per la segona opció, per fixar- me en per què el director feia una cosa o una altra...

Com va aconseguir que Rattle es fixés en vostè?

Vaig començar a dirigir pel meu compte i a un dels directors de la meva escola li vaig comentar que volia una trobada amb ell. “Escriu- li una carta”, em va dir. Teníem 15 anys i un grup i havíem d’interpretar Schönberg, de manera que se li va fer arribar que algú havia de venir a animar-nos. ARattle li va semblar que o bé estàvem bojos o érem increïbles, i va accedir-hi. Va ser meravellós, em va veure dirigir i va dir que tenia un talent especial.

I se sentia especial vostè?

Quan ets tan jove només pots sentir- te normal, no tens perspectiva. Rattle ha estat la meva influència més important, a aquella edat ho aprens tot molt ràpid i absorbeixes de la personalitat dels que t’envolten, i la d’ell és impressionant. Vaig poder expressar-li tota la meva curiositat i ell em va ajudar a fixar les prioritats, la manera de treballar, assajar... va ser com un pare amb el qual vaig aprendre a parlar.

A un músic del seu temps li sembla que la clàssica treu partit de les tecnologies?

La tecnologia és una oportunitat per democratitzar moltes coses. No només en política, també en la música. Els enregistraments, per exemple, ja no estan en mans de quatre discogràfiques.

AVUI A L’AUDITORI Harding dirigirà la Simfònica de la Ràdio Sueca i tindrà Paul Lewis de solista

MAHLER EN EL PROGRAMA “Tinc part de culpa de la sobresaturació actual de Mahler, però és que m’agrada tant!”

Però continua sent d’interès per a només uns quants...

I segurament seguirà sent així, com tantes altres coses que són per a poca gent, fixi’s en el tennis. El quid no és que la clàssica agradi a tothom sinó que estigui a l’abast de tots. El problema ve quan no hi ha la possibilitat de descobrir-la.