Però torno a referir-me ara a la seva Sonata per a violí i piano, opus 55. La vaig escoltar de jove a Milà, quan era jove, i ara no fa gaire l’he tornat a escoltar. La veritat és que la recordava poc i ara, desprès de molts anys, m’ha fet una gran impressió. Quina sonata! Queda molt per descobrir dins del passat musical però també molt per recuperar. Com pot haver quedar en l’oblit una obra com aquesta? I que el nom de Bazzini sigui conegut només per una peça de virtuosisme?

Tot això m’ha fet pensar en una obra d’un altre gran compositor italià, com va ser Giuseppe Tartini. La seva Sonata Il trillo del diavolo, amb l’extraordinària cadència de Fritz Kreisler. Què ha passat amb aquesta partitura única, original i amb un tractament del trino mai escrit fins a aquell moment? Una obra que s’interpretava sovint per obrir un recital de violí i piano, amb el conseqüent toc de màgia?

Observo que a dia d’avui hi han unes preferències massa reiteratives, que al mateix temps limiten un repertori molt ric, com és el de duo de violí i piano. Mozart, i de manera especial Beethoven, Brahms, i Cesar Franck, són els preferits. Altres sonates d’interès inqüestionable han passat a un lloc que no mereixen. Per exemple les de Schumann i Grieg, les de Saint-Saëns i Guillaume Lekeu, un belga que va morir amb tan sols 24 anys, i que als 21 va escriure una sonata deliciosa. En canvi, sí que tenen un cert lloc la sonata de Debussy, la de Ravel, juntament amb la de Richard Strauss. Altres, com la de Respighi o les tres de Georg Enescu han quedat també en un lloc com de trànsit. Les dues de Prokófiev tenen un lloc assegurat, així com les de Bartók, tot i que no tant com les del rus.

Observo que, com en el terreny simfònic, també aquí s’ha anat tancant el cercle i s’ha optat per repetir, en comptes de provocar curiositat, noves sensacions i ser més justos amb compositors de gran vàlua, que no entren en el repertori habitual. De qui és la culpa? D’entrada dels mateixos intèrprets, amb el vist i plau dels programadors que no volen sortir d’un cercle que sembla gairebé tancat.