Sondra Radvanovsky nota que ha madurat. La soprano nord-americana especialitzada en grans papers d’òpera italiana torna a partir d’avui (i fins al dia 17) al Liceu després del seu èxit de l’any passat amb Tosca. Ara és la sacerdotessa Norma a la famosa òpera de Bellini. És a dir, la filla del líder dels druides i amant en secret del procònsol Pollione –amb qui té dos fills no confessats– que lluita per establir la pau entre els pobles a fi de no perdre el seu estimat. Tota una tragèdia lírica amb la qual l’estrella operística diu que ha crescut definitivament.

Va passar fa un parell d’anys, en el seu debut a la Metropolitan Opera House. Aquell estiu Radvanovsky havia cantat Norma amb total solvència al Festival de Peralada, però Nova York li imposava moltíssim. “Estava molt espantada –diu–, sentia la presència a l’escenari de la Callas, la Tebaldi, la Caballé... però vaig aprendre moltíssim. Alguna cosa va canviar en mi, al meu cor i la meva ment. Crec que vaig créixer de sobte”. Ara, en aquesta nova coproducció del Liceu que s’ha estrenat a l’òpera de San Francisco, la crítica deixa la diva pels núvols: “La seva aproximació és matisada i maquíssima, i la seva Casta Diva, brillant, amb un final de primer acte sublim”. La Vanguardia ho comenta amb la cantant tot prenent un cafè.

PERSONATGE EXIGENT “El de Norma és un paper molt exposat, has d’estar segura de poder-lo fer”

AMB UN ESTIL PROPI “Igual com es diu ‘així ho va fer la Callas’ vull que es digui ‘així ho va fer la Radvanovsky’”

Vostè sap que la seva veu no deixa indiferent a ningú: hi ha gent que l’adora i gent a qui no li agrada. Això la condiciona?

Amb la meva veu passa com amb Maria Callas: la sents i la identifiques de seguida. Tinc un vibrato ràpid, no ho puc evitar, un color fosc i uns aguts grans. Hi ha qui pensa que hauria de cantar òpera alemanya i altres que consideren que he de seguir amb la italiana.

El cert és que el bel canto m’ha ajudat molt tècnicament ara que complerts els 45 anys la veu ha anat canviant.

La seva primera Norma la va cantar fa cinc anys a Oviedo, en versió semiescenificada. Després de passar l’examen a la Met i haver-la cantat en diverses ocasions, és bufar i fer ampolles fer-la ara al Liceu?

El de Norma és un paper molt exposat, has de saber cantar de veritat, has de ser conscient del que representa i estar cent per cent segura que ho pots fer. A mi em resulta sempre emocionant, és com viure com una monja entre assajos, perquè és un exercici vocal, emocional, físic i mental. Però és que a més, tens allà mateix tots aquests fantasmes del passat, sobretot la Caballé al Liceu. Les sento, sé que estan assegudes just darrere meu.

I què li diuen?

Som cantants i hem de respectar les que ens han precedit perquè elles van ser més a prop de Bellini, van aprendre de gent de fa tres generacions i cal tenir en compte el que van aportar al personatge. Però jo vull fer-ho a la meva manera, no vull copiar. Vull que igual que es diu “així ho va fer la Callas” es digui “així ho va fer la Radvanovsky”. He de ser sincera amb mi mateixa i cantar Norma a la meva manera.

És l’òpera favorita del mestre Renato Palumbo, que la dirigeix musicalment al Liceu. Què ha après d’ell?

Palumbo és un apassionat de Norma, és una sort tenir-lo. És un director molt musical, articulat. Amb ell ja he fet Aïda a Chicago i Tosca a Madrid. I sí, aprenc molt: sobre la música, els personatges i la relació entre ells, perquè Norma és una obra sobre les relacions de la protagonista amb els altres. M’ha ensenyat a trobar el contrast en aquest personatge tan complex i conflictiu que és Norma. M’ha ensenyat a canviar el caràcter, com passar de la brillantor a la foscor musicalment. La qüestió és conèixer bé el text, cosa gens senzilla, ja que és en italià antic. És una obra que continues aprofundint cada vegada que la fas. Palumbo ja em va donar indicacions a la primera línia del meu text, quan Norma es dirigeix a la seva gent... “Sediziose voci, voci di guerra...”. Em va demanar que emfatitzés cada paraula, perquè això és el que necessita Norma per captar l’atenció de la seva gent. Va ser tot un descobriment. Ara entenc com canvia de la tendresa a l’enuig, a la gelosia, a la desesperació...

Continua cantant Norma, Aïda, Tosca... aquest any no debutarà amb cap nou paper.

No, però m’encanta repetir, perquè és quan puc trobar el to i afinar més els personatges, perquè les paraules ja me les sé. La temporada que ve faré a la Met les tres reines de Donizetti, Bolena, Stuarda i Roberto Devereux en només tres mesos.

REPERTORI PENDENT “Al cor hi tinc l’òpera italiana; per fer l’alemanya hauria de saber l’idioma”

EFECTES DE LA CRISI “Més val que l’oferta del Liceu sigui tot bel canto i òpera italiana que no tenir res”

S’han enamorat de vostè a l’òpera de Nova York?

M’ho van oferir i vaig dir que sí. No sé si no dec estar boja.

I per què es resisteix al repertori alemany?

Perquè no parlo l’idioma i l’òpera alemanya és tan conversacional... No, encara no. Un dia Renata Scotto em va dir: “Canta el que t’agrada perquè la gent sent que t’agrada”. I el cert és que al cor hi tinc l’òpera italiana.

Al Liceu hi té vostè casa seva. El teatre està totalment entregat al bel canto i l’òpera italiana per garantir la venda de la taquilla. Què n’opina?

Que és millor que tot sigui bel canto i italiana que no tenir res. Ara toca assegurar-se que la gent vingui a l’òpera, i si això suposa fer els títols estrella em sembla bé. Amb Norma tens el sold out assegurat; Wagner i l’òpera contemporània ja arribaran. De moment necessites públic i fer diners. Em sembla encertat.