Aquesta és la història d'un nen. L'haurien de llegir tots els pares. Aquell nen tanca els ulls i reviu el moment exacte, precís, en què va saber que es dedicaria tota la vida a construir somnis. Ho recorda tot. La llum de dissabte que entrava per la finestra del menjador de casa seva, al carrer Gran de Gràcia. El soroll de la porta en tancar-se i la cara dels pares quan van veure que havia despenjat el violí de la paret i

l'havia esbudellat. Aquell nen, David Bagué i Soler, té avui una ressenya a l'Enciclopèdia Catalana i és un lutier reverenciat a tot el món. El seu taller és a Gràcia. On? Una anècdota ho resumeix molt bé. Aquest artesà té una pàgina web. Els internautes descobriran allà la foto d'un dels seus violins. I poc més. "El millor màr-

queting és l'absència de màrqueting". Però qui necessiti buscar-lo, sabrà on trobar-lo. Un primer violinista de la Filharmònica de Viena li acaba d'encarregar un instrument. Serà un part llarg, perquè té una llista d'espera d'almenys dos anys i mig. Tots els passos estaran meticulosament estudiats, des de la selecció de la fusta a l'envernissament, un dels moments més complicats i que poden malmetre tota la feina.

La tapa harmònica dels violins és ­o hauria de ser­ de pi avet (Picea abies) i els cèrcols, el fons i el mànec d'auró (Acer pseudoplatanus). Així es construïen al segle XVIII. Així els construeix avui aquest artesà que reivindica el treball manual com una altra intel·lectualitat. "Les meves mans, el meu capital", deia una vella màxima del PSUC. David Bagué busca la matèria primera en les serradores del Val di Fiemme, a les Dolomites. I no en unes serradores

Taller de David Bagué. A Gràcia. Aquests instruments estan fets "de la mateixa matèria de què estan fets els somnis", com el falcó maltès la recerca del qual va obsessionar el detectiu Sam Spade

qualsevol: les que fan les tales en boscos a uns 1.500 metres d'altitud, on s'obté la fusta més bona. El violí neix quatre mesos després de la gestació, amb el mateix aspecte que tenen avui els d'Amati, Guarneri o Stradivari. Un profà podria creure que un Bagué té també més de 300 anys. És el segell personal d'aquest creador, convençut que "no hi

ha acústica sense estètica". Moltes persones l'han ajudat. Els artesans de Gràcia; els mestres de Cremona, el bressol del violí; el lutier holandès Mathijs Adriaan Heyligers, al taller del qual va treballar com a aprenent, i virtuosos com els violinistes Ruggiero Ricci i Leonidas Kavakos, que el van elevar a l'Olimp... Però la millor ajuda va ser aquella mirada comprensiva dels pares, que en comptes d'enfadar-se perquè havia trencat un violí el van animar a construir-ne un altre. Perquè els lutiers construeixen, no fabriquen. I des d'aquell moment, en David va saber que seria lutier. El seu primer violí, una joguina que va construir amb 12 anys, ocupa ara el lloc d'aquella relíquia familiar.