Si situem Bach com el pare suprem de tots els compositors, si considerem el lied com la sublimació més excelsa de poesia i música, i si acordem que la música de cambra és una de les expressions més depurades de l’art dels sons, la conclusió inevitable és aquesta: Vilabertran ha sigut aquest cap de setmana l’epicentre de la millor música imaginable.

Un dels puntals del festival empordanès, Matthias Goerne, tornava, després del cataclisme emocional de l’any passat amb els tres cicles de Schubert, amb un projecte llargament anhelat: Das Lied von der Erde [ La Cançó de la Terra ], de Mahler, un anhel que Jordi Roch, alma mater de la Schubertíada, no podia negar al seu artista més emblemàtic. En la seva realització hi van confluir dues tradicions ben establertes: la de barítons assumint la part que el compositor havia previst per a una mezzosoprano; i l’arranjament per a conjunt de cambra que va realitzar Schönberg. Al capdavall, va ser l’element instrumental el més sobresortint d’una vetllada amb un seriós problema d’ overbooking. Josep Pons va comptar amb un selecte grup d’intèrprets provinents de diferents orquestres per abordar una adaptació que, sense trair Mahler, deixa al descobert l’ossada i la nervadura de la partitura. Poc abans, en l’arrencada d’un Prélude à l’après-midi d’un faune de Debussy d’exquisida languidesa, la flauta d’Álvaro Octavio ja havia palesat la qualitat de l’estol comandat per un Pons que semblava reviure els vells, grans temps de l’orquestra del Teatre Lliure. La seva versió de Das Lied von der Erde es va capbussar fins al moll de l’os en un dels més colpidors comiats a la vida de Mahler.

La part del tenor, vibrant i expansiva, va trobar en Charles Reid un impacte vocal de primera magnitud. El baríton, per contra, és la mirada interior, reflexiva, un terreny propici perquè Goerne desplegués la miríada de colors i matisos que fan d’ell un intèrpret excepcional. Si la truculència imposada a Von der Schönheit no va ser del tot convincent, a la conclusiva Der Abschied el baríton alemany va tornar a evocar els paisatges més desolats de l’ànima humana.

El 1840 Schumann va escriure, en un impuls irresistible, un centenar llarg de cançons. A aquest any miraculós va dedicar Goerne el segon concert a Vilabertran, amb un Alexander Schmalcz al piano fent d’amplificador de les emocions expressades pel cant. Els dos Liederkreis, l’opus 24 i el 39, van ser el centre d’un recital en el qual Goerne va exacerbar els contrastos entre l’agut més eteri i el greu més cavernós, entre la calma idíl·lica i la fúria incontenible, amb un domini mil·limètric d’uns recursos vocals i expressius en plenitud que deixen el corprès oient clavat a la cadira.

Una de les novetats a la Schubertíada han sigut els concerts matinals protagonitzats per Arnau Tomàs en una lectura ben meditada de les sis suites per a violoncel sol de Bach. Dins d’un discurs sempre mesurat van destacar unes sarabandes entotsolades, uns moments de concentrada bellesa.

El cap de setmana arrencava de forma imprevista, perquè la cancel·lació de Luca Pisaroni va provocar el debut de Manuel Walser amb un Winterreise que va comptar amb el luxe de Wolfram Rieger traient del piano tots els detalls imaginables de l’obra mestra schubertiana. El jove baríton suís va oferir una lectura de gran correcció, tot i que és obvi que en aquest estadi de la seva carrera la paleta de colors encara és limitada. A més, a Vilabertran, l’ombra de Goerne és allargada.