Cerca de notícies

Enquesta

Sampler presenta l’Esmuc Ensemble

10/2/2016 |

 

El proper 17 de febrer tindrà lloc el concert “Esmuc Ensemble. Iannis Xenakis i Edgar Varèse. Música i arquitectura”, on hi haurà estrenes mundials de Pablo Carrascosa i Daniel Portelli. Lorenzo Ferrándiz, director de la formació, i altres protagonistes, ens expliquen el projecte.

L’Esmuc Ensemble

Sampler Sèries no només aposta per la música contemporània en el sentit més ampli del terme, sinó que, en aquesta ocasió, dóna l’oportunitat de presentar una nova formació dirigida pel mestre i percussionista Lorenzo Ferrándiz, l’Esmuc Ensemble. Un grup que neix amb la voluntat d’afegir-se a la llarga llista de grans conjunts estables de l’Escola Superior de Música de Catalunya, amb l’objectiu de “combinar grans clàssics del segle XX, sobretot músics que representin l’Avantguarda, així com interpretarem obres del segle XXI, amb estrenes”, comenta el director, Lorenzo Ferrándiz, recordant que és justament el que faran en el concert de dimecres, amb dos autors que van ser revolucionaris en el seu temps, com Xenakis i Varèse, i dos joves vinculats a l’Esmuc, Daniel Portelli i Pablo Carrascosa.

La formació assaja des del passat mes de novembre de forma regular i rigorosa i, aquestes darreres setmanes, de manera intensa, perquè interpretaran una música de gran complexitat, “per això els alumnes són bàsicament de quart”, aclareix Ferrándiz. L’ensemble compta amb vora 25 músics, que es van combinant en les diferents obres. La seva actitud és molt positiva, malgrat tractar-se de música contemporània, en què “el treball és ardu i difícil, però fonamental per a la formació d’un músic”, assegura el director.

Pau Muntaner, un dels percussionistes del grup, comenta que tots estan entusiasmats i expectants per a l’estrena, on han de tocar “obres molt complicades, on hi ha molta gent implicada i cal amb la màxima concentració”. “Les parts individuals són molt intricades, i estem fent un intensiu d’assajos molt durs, però que recompensen”, afegeix. Valora molt positivament la iniciativa, ja que “l’ensemble pot ser una de les sortides per a nosaltres, ara que el món de les orquestres està tan limitat pel que fa a places”. Em comenta que “el concert serà espectacular, perquè la gent no està acostumada a sentir grups de percussió clàssica, més enllà de les batucades”. Assegura que els fa especial il·lusió estrenar en un Sampler Sèries, “però també molt de respecte”.

 

El programa

El programa està articulat a partir dels conceptes de música i arquitectura. “Per això hem buscat Varèse o Xenakis, compositors que estaven molt influenciats per l’arquitectura”. De fet, Xenakis era també arquitecte i va treballar amb Le Corbusier. Al concert hi trobem peces electròniques, acústiques, i música electroacústica mixta amb vídeo, per a vents i percussió –i un contrabaix. “És molt propi de Varèse no utilitzar la corda, ja que, com a Stravinsky, li recordava el segle XIX”, m’explica Ferrándiz.

El Poème électronique (1958) és per a música electrònica, una peça d’Edgar Varèse que el compositor va fer per un espai concret, per a una exposició a Brusel·les, encara que després, evidentment, es pot reproduir en altres llocs. “La primera vegada que va sonar hi havia 425 altaveus, i la sensació espacial és molt intensa”, comenta Ferrándiz. Després sonarà Ionisation (1929-31), del mateix compositor, la primera obra per a grup de percussió que s’escrigué. “Això és molt important, ja que la percussió al segle XX ha estat un instrument fonamental”, afegia el director. És una obra per a dotze percussionistes i un pianista que percuteix el piano. Hi trobem la sonoritat autèntica de Varèse, la de la ciutat, la industrialització, les sirenes i sons nous que fins al moment no s’havien utilitzat, així com molts clusters al final de la peça que foren revolucionaris. Ferrándiz assegura que “a partir d’aquí, la percussió pren més importàcia en tots els àmbits al segle XX”.

La primera estrena és Lines of fragmentation (2016), de l’australià Daniel Portelli. És una combinació “molt difícil d’amalgamar a nivell de color”, ja que és per a trompeta, trombó i dos percussionistes. Segons Vicent Minguet, “l’australià compara la seva obra amb un eixam d’ocells i els seus múltiples moviments. Amb aquest plantejament, Portelli reïx a mantenir una difícil coherència, aconseguida gràcies a la forma que dibuixen les àmplies línies de caràcter irregular a què el títol de la peça fa referència”.

Després sonarà Okho (1989), d’Innais Xenakis, “una obra crucial per a la literatura de la percussió”, escrita inicialment per a tres jambés (instruments de percussió africans), els quals tenen sis sonoritats diferents cadascun, i en aquest cas s’ha arranjat per tres set up’s diferents. “Hi ha molts ritmes i molts moments que et poden traslladar a l’Àfrica, en una música molt primitiva i ritual, distribuïda en diferents seccions que es diferencien en les textures i els ritmes”, afirma el director. “El final és una espècie d’orgia del ritme, amb polirítmies”, diu, emfasitzant. L’obra següent és Mycènes alpha (1978), també de Xenakis. És música electrònica que està basada en uns dibuixos que es poden resseguir, tal i com veiem en el vídeo:

I Intégrales tanca el concert. És una altra obra mestra de Varèse de 1925, distribuïda en diferents seccions que es poden percebre perfectament. “En Varèse, el concepte de desenvolupament no existeix, són motius que van variant i se superposen, i, tanmateix, quan escoltes la peça, tens la sensació d’haver sentit una història”. La instrumentació és molt potent i els colors molt especials. L’àmbit de l’obra és molt ampli: va des de molt agut fins a molt greu, i hi ha diversos moments a l’obra en què hi trobem “una meravella de clusters: en un moment determinat ens trobem amb onze notes diferents sonant alhora, totes excepte el do”. Tracta de masses sonores, encara que hi ha motius que es poden escoltar molt bé. A més, puntualitza que “hi ha moments que pot recordar Messiaen, pels colors”.

 

Musicant Mies van der Rohe

Less is more (estrena, 2016), de Pablo Carrascosa, és tota una declaració de principis. Presenta dues influències molt importants: l’arquitectura i el Death Metal. A banda de músic, Carrascosa és arquitecte de formació, i aquesta peça encaixa molt bé amb el títol del concert, “música i arquitectura”, per la seva estructura, les seccions i les seves proporcions. D’altra banda, abans d’entrar al conservatori, Carrascosa tocava en un grup de Death Metal “i volia introduir elements d’aquesta música que, en certa manera, representa els meus orígens”, confessa el jove compositor. Allò popular es filtra entre els intersticis de la peça de forma molt subtil. Els elements s’han essencialitzat i transformats, i la referència a aquest gènere “es troba més en el tipus de gest musical”, explica.

El nom és un homenatge a Mies van der Rohe, per la seva famosa afirmació “menys és més”, “i perquè a mi m’agrada treballar amb poc material del qual es pot obtenir certa complexitat”, afirma el compositor. “Vaig fer la peça una mica difícil pensant en els assajos que teníem i en el fet que Lorenzo Ferrándiz és percussionista. Per tant, certa dificultat rítmica podia funcionar molt bé. Calia treballar-la molt per tal que sortis bé, però teníem temps”, deia, entusiasmat.

Ferrándiz subscriu les paraules de Carrascosa, reafirmant que és una obra molt complexa, per a instruments de vent, piano, acordió, guitarra elèctrica, percussió i contrabaix, electrònica i vídeo. S’hi veu reflectida clarament la formació com a arquitecte que té l’artista, “amb cèl·lules que es repeteixen, jocs de textures, notes llargues i suaus amb d’altres de puntejades, dinàmiques amb grans contrastos; és una obra molt gestual”, explica el director. Una peça que s’ha de dirigir amb click, un metrònom que, a través d’un auricular, marca el ritme de la peça al director per tal de sincronitzar-la amb el vídeo que l’acompanya. Ferrándiz comenta que “és un gran repte, tot i que ja ho he fet altres vegades amb CrossingLines”, l’ensemble de Luis Codera que tocarà en aquest mateix cicle el proper 10 d’abril.

El vídeo obeeix també al concepte de “Less is more”, en el sentit de treballar amb molts pocs elements i intentar construir alguna cosa interessant des de la senzillesa –i el compositor puntualitza: “no pas des de la simplicitat”. L’estètica té molt a veure amb la de Mies van der Rohe i el moviment de la Bauhaus, “encara que està tintada d’un component més brutalista extret dels concerts de Metal”, revela el compositor. Els colors escollits són el blanc –en diferents gradacions- i el negre. Utilitzant una figura bàsica (el rectangle) i alguna distorsió en forma de soroll, el rectangle va puntuant els moments de coincidència vertical dels instruments i la distorsió acompanya els crescendi cap a dinàmiques no menors que forte. Els rectangles ajuden, de fet, a entendre les associacions en vertical sobre tots els moviments de major efervescència contrapuntística. La intensitat dels rectangles està associada a major volum, i viceversa. La majoria de moments, el vídeo està en negre (“apagat”), apareixent només per a les esmentades puntuacions, les divisions estructurals entre moviments –en forma de blanc intens ocupant la totalitat de la pantalla- i “i el que he anomenat <<centelleigs llumínics>>”, explica Carrascosa. Aquests centelleigs acompanyen i emfasitzen els moments en què el tempo canvia i passa a ser molt ràpid, amb la pretensió de recrear des de la imatge l’efecte dels focus de llum (blanca, en aquest cas) que s’usen en els concerts de Metal.

 

El director, Lorenzo Ferrándiz

Lorenzo Ferrándiz assegura que, en música contemporània, “cada peça és un món, cadascuna té gairebé un estil propi, perquè ha volgut revolucionar alguna cosa”. L’harmonia i la melodia tenen un tractament molt diferent, “cal treballar les sonoritats, els colors i el ritme, que segueixen altres paràmetres. Has de veure com està composta cada obra i quina intencionalitat té el compositor”, afirma. Valora molt positivament que els estudiants hagin tingut l’oportunitat d’interactuar amb els compositors.

Però Ferrándiz va començar relativament tard en el món de la direcció. Va fer els estudis superiors de percussió a Alacant i va completar la seva formació musical al Conservatori d’Amsterdam en les especialitats de percussió i música de cambra. Ha tocat amb grans orquestres de l’Estat, així com a la mítica Concertgebow, dirigit per Haitink, Jansons, Gatti o Hartnoncourt. El 2009 va començar a compaginar la seva activitat de percussionista amb la direcció orquestral, després d’haver estudiat amb mestres com Lutz Köhler, Ricardo Frizza, John Farrell i Neil Thompson. Des de 2010, Ferrándiz dirigeix diversos grups de cambra, entre els quals cal destacar el grup de cordes Experimental Funktion, l’Ensemble New Babylon de Bremen i el grup de música contemporània CrossingLines Ensemble, “amb qui mantinc una relació molt estreta”, afirma. Al costat del CrossingLines ha estrenat i enregistrat obres de joves compositors de l’Estat i ha realitzat concerts al Festival Mixtur de Barcelona, al Sampler Sèries Festival de Barcelona, al Col·legi d’Espanya a París i al prestigiós Festival de Música Contemporània de Huddersfield (Anglaterra). Ara està combinant les dues facetes, com a director i instrumentista. Dimecres el veurem en el seu hàbitat natural: la direcció d’obres contemporànies amb gran presència de percussió.

Aina Vega i Rofes
Núvol