ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Pere Vallribera, homenatge al mestre

20/5/2016 |

 

Fa uns dies –dimarts, 10 de maig–, i a la sala d’actes del Conservatori del Liceu, es va retre un sentit homenatge a la memòria del mestre Pere Vallribera i Moliné (Sallent, 1903-Barcelona, 1990), que en va ser professor durant molts anys, des de 1932 fins a la seva jubilació, el 1983, i director del centre entre 1953 i 1982. El Conservatori, doncs, i els seus fills (l’amistat dels quals m’honora) li van voler retre un tribut plenament merescut, tant per la seva tasca docent com a mestre de molts dels músics catalans més destacats del nostre temps, com per la seva trajectòria de pianista de reconegut talent i prestigi. L’acte, que va comptar amb la presència de la soprano Montserrat Caballé, es va tancar amb l’actuació d’una selecció d’alumnes dels departaments de piano i cant de la casa, que van excel·lir en la interpretació de la versió per a piano de la mort d’Isolda, del Tristany wagnerià, d’una peça de Ravel per a piano a quatre mans, i l’ària “La maja y el ruiseñor”, de Goyescas, l’òpera en un acte d’Enric Granados, interpretacions de gran nivell que no van fer sinó posar en relleu la contribució d’aquest músic, Pere Vallribera, a la història del Conservatori.

Henri Lewkowizc i Pere Vallribera  |  Foto propietat de la família Vallribera

Henri Lewkowizc i Pere Vallribera | Fotografia propietat de la família Vallribera

Els inicis de Pere Vallribera com a pianista “professional” van ser  l’any 1915, quan tocava el piano en els balls, de  l ”Ateneo  Catalán” i als de  ”La Perla del Llobregat”, i acompanyava, al cinema “Condal”, les imatges de les pel·lícules mudes, com un pianista del Far West; ben aviat, però, va començar  a  impartir classes, entre les quals la interpretació completa de diverses sarsueles als membres de l’“Ateneo Catalán”, a Sallent. Des del 1932 va ocupar la plaça de catedràtic de piano, obtinguda per oposició, al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, on va impartir també altres assignatures: música de cambra, harmonia, composició, història de la música, formes musicals, estètica, història de l’art, musicologia, etc. Al cap de pocs anys, en va ser nomenat director, fins que el 1983, després d’haver-hi desenvolupat una tasca pedagògica molt important, es va jubilar.

Pere Vallribera va ser protagonista de l’estrena a Espanya de la Rapsody in blue, de George Gershwin (1924) amb motiu de la inauguració de Radio Barcelona; de l’estrena de la Sonata d’Igor Stravinsky a Palma de Mallorca (1928) o del concert amb Héctor Villalobos a l’Exposició Universal de Barcelona (1929), efemèrides que li van permetre establir contacte directe amb el món cultural d’altres països i confrontar-lo amb les diverses tendències musicals pròpies.

Es pot dir que Pere Vallribera és el pianista que ha actuat més vegades al Palau de la Música (en consten més de dues-centes cinquanta), tant com a solista (cal destacar el concert que va oferir el 27 de febrer de 1941, interpretant un llarg i difícil programa amb el qual va obtenir un èxit memorable de crítica i de públic), com també amb altres intèrprets, en duets i grups de cambra,  dirigits per ell, o com a solista convidat amb diverses orquestres. Com a pianista acompanyant, destaquen les seves col·laboracions amb Conxita Badia, Gaietà Renom, Conchita Supervía, Emili Vendrell i Mercè Plantada. Un comentari a part mereix la seva col·laboració amb Montserrat Caballé, amb qui, després de la seva presentació amb un notable èxit  al Gran Teatre del Liceu, el 7 de gener de 1962, fa una gira per Espanya amb una sèrie de recitals d’altíssim nivell, sempre amb l’eficiència i la discreció que el caracteritzaven.

Lluís Claret i Pere Vallribera  |  Fotografia propietat de la família Vallribera

Lluís Claret i Pere Vallribera | Fotografia propietat de la família Vallribera

Pere Vallribera va ser un intèrpret  que va saber adaptar-se amb rigor artístic a estils, èpoques i compositors, provinents tots d’escoles ben diferents: Albéniz, Bach, Beethoven, Brahms, Chopin, Debussy, Falla, Fauré, Cèsar Franck,  Gershwin, Granados, Grieg, Liszt, Mompou, Mozart, Prokofiev,  Ravel, Rimski-Korsakoff, Saint-Saëns, Sarasate, Schumann, Schubert, Stravinsky, Toldrà, Wieniawski, etc., sempre amb molt de respecte envers la partitures originals.

Així, per “la seva”  aula nº 3 del Conservatori  del Liceu i pel seu estudi del carrer d’Aribau, hi van passar multitud de deixebles, i també altres músics que hi anaven per perfeccionar coneixements, com per exemple, i sense ànim de ser exhaustiu, perquè la llista seria molt llarga: Àngels Alabert, Xavier Albertí, Anna M. Albors, Joan Almirall, Victòria dels Àngels, Montserrat Aparici, M. Dolors Benejam, Lou Bennet, Lleó Borrell, Josep M. Busquets, Francesc Burrull, Carme Bustamante, Montserrat Caballé, Francesca Callao, Mercè Capdevila, Anna M. Cardona, els germans Claret, Gerard i Lluís, Carles Coll, Delfí Colomé, Miguel Dochado, Frank Dubé, Manuel Garcia Morante, Rita Ferrer, Carles Guinovart, Mirna Lacambra, Isabel M. Martínez, Joan Matabosch, Leonora Milà, M. Antònia Moll, Ludovica Mosca, Jordi Olivé, Carme Pallarès, Pepita Perelló, Gemma Plana, Ticià Riera, Jaume Torrent, Isabel Rocha, Jesús Rodríguez Picó, Manuel Ruiz, Eulàlia Solé, Maria Soler, Antoni Villar i un llarg etc.

De la seva categoria com a pianista, queda constància de les seves interpretacions en duets amb altres instrumentistes i en les seves nombrosíssimes col·laboracions en recitals amb cantants de renom internacional com Held Anderson,  Victòria dels Àngels, Montserrat Aparici, Manuel Ausensi, Conxita Badia, Montserrat Caballé, Lluís Claret, Enric Casals, Enric Climent, Francesc Costa, Gaspar Cassadó, Leslie Frick, Guillem Garganta, Esteve Gratacós, Bronislaw Kimpel, Henri Lewkowicz, Pilar Lorengar, Jean-Pierre Rampal, Gaietà Renom, Consuelo Rubio, Henryk Szeryng, Mercè Plantada, Renata Tebaldi, Jaques Thibaut, Josep Trotta, Eduard Toldrà, Raimon Torres, Xavier Turull, Emili Vendrell (pare i fill), Ernest Xancó, i molts d’altres.

Pere Vallribera a Barcelona  |  Fotografia propietat de la família Vallribera

Pere Vallribera a Barcelona | Fotografia propietat de la família Vallribera

Vallribera va estrenar composicions seves i moltes, certament innovadores, d’altres compositors, entre els quals convé destacar Manuel Blancafort, Robert Gerhard,  Joan Llongueres, Apel·les Mestres, Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge, Enric Morera, Pérez Moya, Francesc Pujol, Eduard Toldrà i Joaquim Zamacois. ‪La gran soprano Mercè Plantada li va demanar expressament a Xavier Montsalvatge que escrivís unes cançons per estrenar, amb Pere Vallribera, a l’Ateneu Barcelonès; així van néixer les Cinco canciones  negras, efemèride que va projectar definitivament al món i a la fama el gran compositor català. Convé remarcar, finalment, les actuacions de Vallribera als festivals d’estiu de Prada de Conflent, al festival Pau Casals,  amb  el violoncel·lista català Josep Trotta  i  el violinista hongarès (nacionalitzat francès) Sándor  Vègh.

Com a “compositor d’estiu”, com a ell mateix li agradava definir-se –ja que durant el curs la seva dedicació al Conservatori era absoluta– té nombroses obres, a les quals hauríem d’afegir multitud de lliçons de solfeig, melodies per harmonitzar, dictats, senzilles composicions per treballs de cambra, per formes musicals, etc., que de segur podrien ser la llavor d’unes bones partitures. En destaquem aquestes:

Sardanes per cor: Llum de primavera (amb lletra de Ramon Pallejà); Cant al sol (amb lletra del mateix compositor,1951); Folgueroles (amb lletra de Miquel  Saperas).

Sardanes  instrumentals: Mar brava; Deixondiment; Gira-sol; RecordançaMar alegre; Remembrança gironina.

Nadales: Veniu, veniu (1965); Salutació (1967); Jesuset, no ploris; Cantem companys.

Goigs: de Sant Cristòfol (Vilanova i la Geltrú), de Sant Pere (Gelida), de Nostra Senyora de la Salut (Gelida), de Sant Roc (Gelida), de Santa Llúcia (Gelida).

Composicions   per  piano sol: Ronda, Dansa rústica, Vella cançó.

Composició simfònica: Salve Regina, partitura original per tres veus i orgue (1981).

Cançons: La mixeta Mustafà (cançó infantil); Vora els vidres (sobre un poema de Carles Soldevila); Alpestre (sobre un poema d’Apel·les Mestres); Quatre cançons a quatres veus mixtes; Retorn (sobre un poema de Miquel Dolç); Rondalla del bou (sobre un poema de Marià Manent); Cançó dels rebles (sobre un poema de Sebastià Sánchez-Juan) i Cançó de la veu (sobre un poema de J. Gimeno-Navarro).

Peces per la dansa: Dawn, (vals per piano); Capseta de música; Marxa; Temps de minuet.

Harmonitzacions de peces populars: El cant dels ocells, Els segadors i moltes altres.

Frederic Mompou, Conxita Badia i Pere Vallribera  |  Fotografia propietat de la família Vallribera

Frederic Mompou, Conxita Badia i Pere Vallribera | Fotografia propietat de la família Vallribera

‪El dia 26 de gener de 1983, i amb motiu de la seva jubilació, se li va fer un reconeixement públic en què se li va atorgar la Medalla d’Or del Conservatori Superior de Música del Liceu, tot i que el mestre va seguir vinculat a la institució, on va continuar impartint classes particulars.

En aquests temps revolts, en què, entre moltes altres coses, el paper de la cultura sembla cotitzar molt a la baixa (de fet, sempre ha estat així, ja que el poder, mani qui mani, s’hi ha manifestat secularment amb una marcada indiferència, quan no amb un clara hostilitat), és molt d’agrair que tant els fills del pianista homenatjat, com el Conservatori del Liceu, ens recordin que en uns moments molt difícils per al país, en els moments de més gran angoixa per la seva supervivència (com van ser els anys de la dictadura franquista), sempre hi haurà algú, com Pere Vallribera, que des de la humilitat, la tenacitat, l’amor per la feina ben feta –que és com dir amor al país i a la seva tradició cultural i lingúística– , des de l’honestedat personal i professional, des de la generositat, ens recordi que el concepte de cultura no té res a veure amb la promoció personal, amb l’enquistament parasitari al si de les institucions, amb la promoció política o, per dir-ho més globalment, amb la vanitat i els oripells del que s’anomena “cultura oficial”. Dimarts, poc abans de començar l’acte, i en una breu i emotiva intervenció, la gran diva d’aquella casa, la soprano Montserrat Caballé, va recordar en aquests termes de modèstia i discreció la figura del mestre. Amb un filet de veu que feia difícil recordar-la en plenitud de facultats als escenaris, la soprano ens va recordar a tots els difícils, duríssims començaments de la seva vida musical; i la manera, entusiasta i generosa, com el mestre Vallribera va guiar els seus primers passos en el món de la música. I quan una dona que ho ha estat tot en el panorama de la lírica internacional, parla així del que va ser el seu mestre, és que la dimensió professional i sobretot humana del músic és excepcional. Pere Vallribera va ser un gran pianista, sí, però un pianista discret, que va excel·lir en el difícil art d’acompanyar solistes de prestigi com els que hem ressenyat més amunt, un músic de soca-rel, un veritable artista. No com altres que, quan no paren la mà a la cua de les subvencions, com si la conselleria fos la sopa dels pobres, es despengen de tant en tant amb idees de bomber, com la d’anellar l’edifici neoclàssic del Liceu –precisament–, a la Rambla barcelonina (un “projecte coral”), amb l’argument peregrí que, ja que la situació de l’art és precària i les galeries estan tancant, ells ofereixen aquesta “meravella” a la ciutat. Com sempre quan no hi ha idees, s’ha de potinejar l’obra dels altres. Aquesta és la diferència entre el mestre Vallribera –o els que, com ell, han optat per la discreció i el treball silenciós i/o gairebé anònim. Com diu Carles Riba a l’Elegia I de les Elegies de Bierville, per aquesta “callada manera senzilla d’amorosir el pensament per una gràcia tenaç”.

No sé si algun dia veurem proclamar la República catalana. Jo bé ho espero. Però és evident que aquesta República no la faran ni els paràsits enquistats a l’administració, ni els funcionaris inútils, ni els artistes “orgànics”, ni els polítics vanitosos, ni els aprofitats de tota mena. Sí que sé, en canvi, que, amb ells, no la farem pas. Com no la farem mentre el conseller de Cultura sigui incapaç d’assistir, com un convidat més, a la presentació de la Poesia completa de l’immens poeta vigatà Lluís Solà, un dels grans lírics catalans –si no l’únic– contemporanis. Com no la farem si l’exemple de la figura i l’obra del mestre Pere Vallribera no és un exemple a seguir per les generacions futures.

Josep Maria Fulquet
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet