Fanatisme. Intolerància. Odi a l’altre. Aquests són alguns dels temes que recorren La juive de Fromental Halévy sobre els quals Calixto Bieito concentra el focus de forma punyent en la producció que va estrenar diumenge a l’Òpera Estatal de Baviera. Just un mes després de l’impactant Lear a París, el director català signa una nova proposta, fosca i concentrada, que interpel·la sense embuts l’espectador, confrontat no tant amb un mirall que uneix passat i present com amb un retrat d’una permanent, i letal, pulsió de l’esperit humà.

Paradigma de la Grand Opéra que va entusiasmar la triomfant burgesia francesa de mitjans del segle XIX, La juive, estrenada el 1835, segueix el destí tràgic de l’heroïna del títol, Rachel, i el seu pare, Éléazar, condemnats a la foguera per uns cristians despietats. Només a l’últim segon sabrem que la jove, en realitat, és la filla del cardenal Brogni. Bieito defuig el camí obvi de mostrar un cas flagrant d’antisemitisme i universalitza la trama, defugint la iconografia més explícita en una ambientació d’una volguda indeterminació temporal. La massa cristiana, amb els ulls embenats, s’acarnissa sobre pare i filla sense motiu aparent. De fet, obviant la raó que en el llibret motiva el primer atac contra Éléazar (treballa en un dia de festa cristiana), Bieito ens demostra que aquestes raons són meres excuses utilitzades per anorrear qui no s’emmotlla a la norma. El cor de cristians arriba a un estat marcat de frenesí quan, al final de l’acte primer, és bombardejat per flaixos constants amb paraules com “pecat”, “culpa” o “venjança”: una massa fàcilment manipulable i fanàtica que atorga un sentit ben diferent (i inquietant) a una altra frase projectada, “Déu és en tot”.

El mur d’intolerància del cor té el seu paral·lel en el mur mòbil dissenyat per Rebecca Ringst, una paret com tants altres murs implacables que divideixen el nostre món, però que en l’escena de la pasqua jueva amb què arrenca l’acte segon evoca més aviat el Mur de les Lamentacions. De fet, Bieito sí que incorpora referents religiosos, tot i que en contextos alterats: el baptisme forçat dels nens a l’acte primer, el cardenal rentant els peus d’Éléazar o l’anyell sacrificial que precedeix la mort a la foguera de Rachel, resolta de forma espectacular.