El director de la reposició, Vincent Huguet, es feia creus fa uns dies que encara no s'hagi vist mai cap treball de Patrice Chéreau a l'Estat, no només per la rellevància del director d'escena, traspassat el 2013, sinó perquè mantenia amb la península una relació estreta: no només parlava castellà fluidament sinó que també tenia una casa a Sevilla. Finalment, doncs, serà al Gran Teatre del Liceu on es podrà veure per primer cop un dels seus treballs, i justament un dels més aclamats, Elektra, de Strauss. S'estrena demà i es podrà veure fins al 23 de desembre en cinc funcions.

Es tracta d'una producció del Liceu amb el Teatro alla Scala, el Metropolitan Opera House, el Festival d'Ais de Provença, la Staatsoper Unter den Linden i la Finnish National Opera. Es va estrenar el 2013 i des d'aleshores ha voltat per aquests llocs fins a arribar a Barcelona amb pràcticament el mateix equip que la va estrenar a Ais de Provença.

“Intentem mantenir viva aquesta peça de Chéreau amb la mateixa intensitat que quan ell la va crear”, comenta Huguet. Entre els cantants que integren el repartiment, domina la complicitat. “M'agrada aquesta posada en escena pel seu sentit de l'humor i la humanitat que se'n desprèn; Chéreau tenia, a més, un sentit del ritme que es nota en cada moviment, en cada gest, en cada intenció dels personatges damunt l'escenari”, opina la soprano Evelyn Herlitzius, que encarnarà Elektra.

La mezzosoprano Waltraud Meier, per la seva banda, destaca “la geometria de l'espai” en la proposta del director d'escena francès, amb qui havia treballat d'ençà el 1991. “Crea una tensió que no havia vist mai en cap altre muntatge; era exigent, un investigador permanent.”

Per preparar els personatges, van parlar extensament abans de posar-se a treballar, atesa la fixació de Chéreau per entendre el text i llegir-hi entre línies. En gran part es va construir a partir de la improvisació: “Al final això va ser el que el va convèncer, tot i que després vaig haver de treballar molt per donar-li forma perquè no podia improvisar cada vegada que sortia a escena”, continua Herlitzius, que va cantar Die Walküre la temporada 2007/08 i la 2017/2018 té previst debutar a Nova York i a San Francisco.

Meier, que va debutar al Liceu en un concert dedicat a Wagner el 1995, posa la lupa en la qüestió de la relació mare-filla, que segons Chéreau –diu– és el desllorigador de l'obra. “No volia situar aquesta relació en la tradició segons la qual tenim un personatge bo i l'altre dolent: lluny d'això, volia mostrar la complexitat dels personatges i la seva ambivalència, al capdavall, el llibret de Hofmannsthal beu molt de la visió freudiana de la histèria femenina.

Una orquestra complexa

Dirigirà l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu el seu titular, Josep Pons, que parlava de la complexitat també musical de la peça. La partitura requereix una gran orquestra, amb tres seccions de violins i tres de violes. En dos moment de l'òpera, però, una d'elles canvia l'instrument per tocar violins. “És una operació complicadíssima que obliga a tenir violes que sàpiguen tocar el violí... Strauss només ho va fer aquest cop i no ho va repetir mai més”, explica Pons.

La gran dificultat, segons el mestre, a l'hora d'abordar la partitura és aconseguir uns bons balanços amb les veus, ateses les dimensions de l'orquestra (87 músics). “Algunes parts són molt denses, però han de sonar lleugeres, Strauss deia com Mozart.”

Un altre moment clau de l'òpera és la dansa final d'Elektra. Per sort, Herlitzius havia fet dansa i va construir l'escena també improvisant al principi. “Intento buscar la reminiscència del ball del principi, però al final Elektra ja no té energia i es va apagant, com un fogonet.”