René Jacobs (Gant, 1946) torna a Barcelona per tancar la interpretació de la trilogia d’òperes Mozart - Da Ponte amb Così fan tutte, el dia 24 d’abril al Palau de la Música. Abans, però, aquest dilluns de Setmana Santa, ens enfronta a la magna Passió segons sant Mateu de Bach al mateix auditori.

Quina és la seva concepció de la Passió segons sant Mateu ?

He volgut augmentar el seu caràcter dramàtic i per això els solistes canten en el cor. Són divuit persones més vuit solistes que canten plegats i entre els quals hi ha l’Evangelista i Crist, que canta de baix i quan fa de Crist s’aixeca i es manté darrere l’orquestra. En ajuntar-los amb el cor de turba, el so esdevé molt dramàtic.

La meitat dels cantants del cor dramàtic van treballar amb Nikolaus Harnoncourt. ¿És una manera de continuar un llegat?

Abans de ser director d’orquestra jo era contratenor, i vaig cantar molt sota les seves ordres: Bach, Händel... Ell va ser un pioner en el moviment de la música antiga i em va refermar molt en la interpretació de Bach i Monteverdi. Harnoncourt va ser el primer a recuperar Il ritorno d’Ulisse in patria quan feia segles que no s’interpretava.

La Passió segons sant Mateu és sovint considerada com a difícil per al públic.

Estimo les dues Passions de Bach. No hi ha dret a dir que una és millor que l’altra. La de sant Joan és més condensada: l’acció es para i se centra en la meditació de Crist. Però dir que és més coneguda i estimada és gratuït. Jo les he enregistrat totes dues i de la de sant Joan n’he fet una versió alternativa. Bach la va estar revisant tota la vida i n’hi ha quatre versions.

¿Bach és el pare de la música occidental?

Si fos un pare m’agradaria tornar al passat i m’imagino parlant amb ell, escoltant-lo amb atenció... Bach és més que un pare: és un Papa.

Aquest any al Palau acaba la trilogia Mozart - Da Ponte amb Così fan tutte -ja hi ha dirigit Les noces de Fígaro i Don Giovanni -. Per què li ha interessat endinsar-se en aquestes òperes?

Les tres òperes són molt més riques juntes. Mozart troba aquest llibretista en un moment de gran maduresa compositiva. Tot i que sempre va voler fer òperes molt teatrals, sovint no estava content amb els seus llibretistes. Lorenzo da Ponte estava en la mateixa situació, col·laborava amb altres compositors de Viena, rivals de Mozart, com Salieri, però tampoc se’n sortia ni feia les òperes que ell volia, així que tots dos troben algú amb qui col·laborar.

Così fan tutte parla de moltes coses: de la feblesa humana, de la fidelitat, de la gelosia, del perdó.

De fet, parla de filosofia. Don Alfonso és com un filòsof del segle de les llums. Troba ridícul que l’amor vingui determinat per Cupido i les seves fletxes. Per a ell, l’home és una màquina, que és el que pensaven els filòsofs a França en aquella època, i l’amor és només conseqüència d’una reacció química del cor. I d’això parla amb els dos nois protagonistes, nois molt joves que viuen el seu primer gran amor des d’un punt de vista molt naïf. Don Alfonso intenta provar la seva teoria, i se’n surt.

Sempre s’ha dit que Mozart era una mica misogin.

Mozart estima les dones més que els homes, es nota en la música que compon per a elles, molt més profunda, i crea autèntica màgia en les seves escenes de conjunt.

A Barcelona farà una versió concert molt sui generis .

El Palau de la Música és una sala excepcional i m’agrada jugar amb ella. Els cantants passegen per l’escenari, canten entre els músics. Sovint, en òpera, les imatges que crees, la teva concepció personal, ajuda a explicar la història.

¿Li agraden les posades en escena modernes?

Sovint he fet òperes amb posades en escena molt modernes, però sempre és en un diàleg entre el director d’escena i jo; aleshores tot va bé. Quan el director d’escena va per la seva banda, m’enervo.

La interpretació amb instruments antics i criteris històrics ha crescut moltíssim en 50 anys.

Ser contratenor va ser un gran avantatge per assimilar aquests nous conceptes. Ara penso, per exemple, que una flauta moderna té un so massa metàl·lic que no existia a l’època de Mozart. Però el cert és que hi ha orquestres bones i orquestres mediocres, i jo prefereixo tocar amb orquestres modernes molt bones que amb una de mediocre d’instruments antics.

¿La seva vida és un continu viatge en el temps?

Cal comprendre l’època. Hi ha obres que diuen coses molt modernes. Per exemple, Don Giovanni ha sigut molt mal interpretada. Da Ponte exposa un Joan que no accepta el seu temps, que vol trencar tabús i, si cal, morir per això. El nihilisme amb què s’interpreta segons l’estètica del segle XIX és més pròxim a nosaltres, però no a l’època de Mozart.

Les seves interpretacions han sigut multipremiades.

Sí, tot i que també hi ha un 3% que detesta totalment els temps amb què treballo. Reconec que pot sorprendre, així com la manera d’interpretar els recitatius, però tinc bons arguments per fer-ho com ho faig.

¿Fins a quin punt els polítics són responsables del nivell cultural d’un país?

Un país que no accepta que ha d’invertir en cultura és un país en perill. No entenc tots aquests diners que els polítics es gasten en armes. És ridícul. Perdre la pròpia cultura fa que a Europa augmentin els totalitarismes i els populismes, i això és un gran perill.

Què és per a vostè la música?