ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Morricone, la música de les estrelles

7/5/2017 |

 

El mestre italià, autor de més de 500 bandes sonores, repassa la seva gloriosa carrera en el complet llibre entrevista 'En busca de aquel sonido'

Ennio Morricone farà 89 anys el novembre que ve. I en aquest moment, amb sis dècades de trajectòria en la música cinematogràfica a l’esquena, ha decidit fer balanç esgarrapant un a un els seus records. Una mirada al passat que no té voluntat de recapitulació final. Ho explica ell mateix al pròleg d’En busca de aquel sonido (Malpaso), un mà a mà entre Morricone i el també compositor Alessandro De Rosa que acaba d’aparèixer a Espanya: «Anar a retrobar els records no porta només a l’enyorança: també significa mirar cap endavant, entendre que encara sóc aquí, que encara poden passar moltes coses».

Aquest generós repàs de més de 500 pàgines, subtitulat Mi música, mi vida (en sintonia amb el cineasta francès Jean Renoir, que va titular la seva autobiografia Mi vida, mis films), és, doncs, un recompte d’experiències per anar avançant, encara que el títol del llibre té un cert aire melancòlic: el mestre romà busca «aquell so» que potser ja s’ha perdut per sempre.

MÉS DE 500 TÍTOLS/ El celebrat autor de les bandes sonores de La muerte tenía un precio, Teorema, Fins que li va arribar l’hora, El clan de los sicilianos, El gato de nueve colas, Novecento, La missió, Els intocables d’Ellot Ness, ¡Átame! i Los odiosos ocho, per esmentar només 10 títols d’una filmografia que supera els 500, no dubta a considerar aquest llibre com «el millor» que s’ha publicat sobre la seva vida i la seva obra; «el més autèntic, el més detallat i acurat, el més verdader», assegura. I té raó, no és només una simple frase promocional.

Alessandro De Rosa, milanès nascut el 1985, no amaga la seva condició de fan de Morricone. Explica com el va conèixer: va gravar algunes peces en un cedé i va aprofitar una conferència que feia l’autor a Milà per a donar-l’hi. Durant el col·loqui, Morricone havia dit que rebia molts cedés de nous compositors, els escoltava uns segons i els llençava a la paperera. Però no va rebutjar el gravat per De Rosa; li va fer alguns comentaris, es va establir una amistat i d’aquesta manera va sorgir aquest llibre. La primera conversa es va dur a terme mentre entrevistat i entrevistador jugaven una partida d’escacs.

Els escacs i la música comparteixen el gust per l’estratègia. Segons apunta el compositor, que va arribar a desafiar en una ocasió el campió rus Boris Spassky (¡i van acabar en taules!), existeixen «forts punts de contacte entre el sistema de notació musical i els escacs». Morricone ha sigut un gran estrateg en la seva pròpia carrera, passant del cinema de consum al cinema d’autor, de l’spaghetti-western i el giallo a Pier Paolo Pasolini i Bernardo Bertolucci, i de Sergio Leone a Quentin Tarantino.

DE LA MÀ DEL SEU PARE / El pare de Morricone era trompetista, i el jove Ennio va començar substituint-lo en algunes actuacions i tocant després la trompeta en clubs nocturns i com a músic de sessió als estudis. Carlo Savina va ser el primer professional que li va confiar els arranjaments orquestrals d’una partitura per a una producció radiofònica. A començament dels anys 60 ja era arranjador a RCA, treballant en cançons de Domenico Modugno, Mina i Gianni Morandi.

La seva primera banda sonora completa és la d’El federal (1961), dirigida per Luciano Salce, però Morricone s’havia bregat abans com a negre: «A Roma, qui orquestrava, i de vegades refeia els apunts escrits per un compositor per convertir-los després en el que realment se sentia a la pel·lícula era anomenat, en argot, negre. Doncs bé, jo vaig tenir aquesta feina durant molts anys, des del 1955».

COMPANYS DE COL·LEGI / D’aquesta manera recorda la seva primera trobada professional amb Sergio Leone. El director l’havia trucat per telèfon per explicar-li un projecte i es va presentar a casa seva. Morricone va obrir la porta. «Aquell home s’assemblava a un noi que havia conegut a tercer de primària. Vaig agafar la vella fotografia del col·legi i hi érem tots dos». Leone li va parlar d’un projecte titulat El magnífic estranger, que finalment es va rodar el 1964 i es va estrenar amb el títol de Per un grapat de dòlars. Van seguir La muerte tenía un precio, El bo, el lleig i el dolent, Fins que li va arribar l’hora, ¡Abaixa el cap, maleït! i Hi havia una vegada a Amèrica. Leone no va voler treballar mai amb cap altre músic.

Morricone va comprendre que amb Leone hauria d’ampliar «aquell to picaresc i agressiu, aguditzar-lo a la banda sonora». D’aquesta manera va néixer un estil únic. El compositor s’atura també a l’hora de parlar de Pasolini, un altre dels cineastes amb qui va col·laborar més: Ocellots i ocellets, Teorema, El Decameró, Saló... A la primera, Pasolini i Morricone van tenir la innovadora idea que els títols de crèdit fossin cantats: «Una bona part de la fortuna d’aquesta peça es deu a la interpretació de Domenico Modugno, a qui a la sala de gravació vaig suggerir que afegís una riallada amb un toc malèvol quan hagués cantat el meu nom».

EL FAN TARANTINO / Tarantino, un altre fan manifest de Morricone, surt també a col·lació. Segons el músic italià, «Tarantino devora el cinema». Al mestre romà li agrada el plantejament de Django desencadenat, però, després, afegeix: «Quan la sang es posa a rajar d’aquella manera, ja no m’agrada». Maleïts malparits, en canvi, li sembla excepcional. Morricone assumeix que «Tarantino s’ha apropiat moltes vegades de la meva música, situant-la en un context completament diferent del que jo havia pensat quan la vaig escriure».

Al final del llibre, quan De Rosa assegura que és un dels compositors més importants del segle XX, Morricone es limita a dir que «un compositor agrada, comunica amb la gent, i punt. Si a més a més comunica amb molta gent, encara millor».

Els 'fills' predilectes del mestre

¿Ennio Morricone sent una especial predilecció per alguna de les seves moltes partitures? Quan Alessandro de Rosa li planteja aquesta qüestió al mestre, vacil·la. «Em sento unit sobretot a aquelles que m’han fet patir. O als temes de bones pel·lícules que han tingut molt poc èxit, com Un tranquilo posto di campagna [d’Elio Petri] o Un uomo a metà [de Vittorio de Seta]». També confessa que sent inclinació per La millor oferta i Una simple formalitat, totes dues de Giuseppe Tornatore, i per La missió, de Roland Joffé. Encara que la relació amb aquest director no va estar exempta de tensió: «Joffé pertany a aquell grup de directors que vol intervenir en tot el procés de la fase creativa», recorda.

 

Quim Casas
El Periòdico de Catalunya

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de