Cerca de notícies

Enquesta

Una ‘fille' de pirotècnia amb Camarena

10/5/2017 |

 

Nascut a Bérgamo el 1797, Gaetano Donizetti s’instal·lava definitivament a París la tardor de 1838, quan ja era el compositor italià més important del moment. De fet, la seva obra va ser força extensa i variada, amb una setantena d’òperes, a més de diverses cantates, peces sacres, cançons, música orquestral i una notable música de cambra, amb una quinzena de quartets de corda. Abans d’ell, Gioacchino Rossini i Vincenzo Bellini també havien fixat la seva residència a la capital francesa, que en aquell moment era alhora la capital de l’òpera. Donizetti, que havia abandonat Nàpols, desolat per la mort de la seva esposa i fastiguejat pels seus problemes amb la censura, havia estat contractat pel Théathre-Italien a instàncies de Rossini, que tanmateix, des de l’any 1829 vivia allunyat dels escenaris, en un retir hedonístic acompanyat dels seus amics i de la bona cuina –inclosos els seus mítics canalons. Quant a Bellini, mort prematurament el 1835, havia inspirat dues interessants composicions donizettianes: Lamento per la morte de Bellini i la Missa de Requiem. Tres de les principals òperes del repartori de Donizetti són d’aquell temps: La fille du régiment i La favorite, estrenades el 1840, i Don Pasquale, de 1843.

Després d’una primera representació poc reixida, La fille du régiment va gaudir llargament dels favors del públic parissenc, fins al punt de despertar l’enveja de Berlioz, qui es queixaria amargament de l’èxit que tenien els compositors italians (“une authentique guerre d’invasion”), mentre que els nacionals passaven amb més pena que glòria. Però Donizetti havia ofert una peça ben patriòtica, que s’ajustava perfectament al creixent xovinisme francès, com ho demostren dos elements centrals de la composició: d’una banda, el canvi que fa de la primerenca versió italiana, amb la transformació de soldats austríacs en napoleònics i amb l’evident apel·lació als gloriosos dies de la Grande Armée i, de l’altra, la cançó “Salut à la France”, entonada per la protagonista i que aviat esdevindria una mena de segon himne nacional per als francesos. Amb els anys s’havia de convertir en tradició la representació de l’òpera cada 14 de juliol, l’aniversari de la presa de la Bastilla.

L’argument presenta una visió ingènua i idealitzada de la vida militar. L’acció arrenca a les muntanyes del Tirol, prop de la frontera suïssa, cap al final de les guerres napoleòniques. Tonio, un jove tirolès, s’enamora de Marie, que és la filla del regiment francès des que els soldats la van trobar i la van adoptar. La noia no ha rebut altra educació que la dels campaments i ha acompanyat els seus tutors a totes les campanyes, de manera que Tonio només pot optar al seu amor a condició d’enrolar-se com a soldat. En realitat, la mare de Marie és una aristòcrata, la marquesa de Birkenfield, que s’endurà la noia al seu castell, per tal de donar-li l’educació adient a la seva condició (a l’inici del segon acte), i trobar-li un marit entre la noblesa. Però Marie és un cas perdut i no pot oblidar la seva vida, esforçada i feliç de cantinera entre els soldats.

En aquest punt, es conjuminen dos elements complementaris i contradictoris, amb la mescla de la tradició més remota i l’anunci modernitat més radical. Perquè el tema de la noia que viu entre una munió d’homes forma part de costums ancestrals de certes societats primitives i aïllades als boscos i les muntanyes. Vladimir Propp va relacionar l’argument de la Blancaneus i els nans amb les restes d’aquestes tradicions i, en certa manera, el rol de la filla del regiment es podria explicar d’acord amb aquestes pautes etnològiques. Però, al mateix temps, es tracta d’un personatge femení que trenca els esquemes tradicionals de la feminitat del segle XIX, perquè és una dona jove que vol decidir el propi destí en un temps en què aquesta era una actitud impensable, perquè és prou sabut que les primeres manifestacions socials del feminisme no apareixerien fins a principis del segle XX.

El llibret, de Jules Henri de Saint-Georges i Jean-François Alfred Bayard, té l’obligat final feliç que ha de tenir tota òpera còmica: quan la Marie és a punt de casar-se amb el fill de la duquesa de Craquentorp, apareix el regiment per impedir la cerimònia. Els convidats s’assabenten del rude passat militar de la núvia i el casament s’anul·la, mentre la marquesa acepta, finalment, l’amor de Marie i Tonio i el seu matrimoni.

El rol de Tonio ha de ser interpretat per un tenor que s’ha d’enfrontar en un dels majors reptes del repertori per la tessitura i els nou (de vegades fins i tot es pot arribar a deu!) do de pit de l’ària “Ah! Mes amis”, tot un prodigi de la música belcantista que combina una tornada molt recognoscible amb focs d’artifici que enlairen la veu al to més exigent, que s’ha de cantar amb solidesa, convenciment, rapidesa i precisa entonació i que requereix un tenor lleuger amb dots pel fraseig. En aquesta ària hi ha una finesse que el bel canto reclama, tota una demanda per al cantant que el públic espera com un caramel a la porta d’una escola.

Molts tenors han dominat el cobejat rol al llarg de dècades. Començant pel canari Alfredo Kraus que, si bé no es va ser famós amb aquest rol, és cert que el va cantar durant tota la seva carrera, amb uns do de pit que adopten un color inconfusiblement fosc. Però fou Luciano Pavarotti el que triomfà com a Tonio i les nou notes màgiques. Va debutar el paper l’any 1966 a la Royal opera House, aconseguint el títol de “Rei dels do de pit”. Serà significativa la seva inerpretació al Metropolitan de Nova York el 1972, fent embogir el públic. Ja en temps més propers, el tenor que, indiscutiblement recull el testimoni de Pavarotti, és Juan Diego Flórez, cantant el rol arreu del món i fins-i-tot deixant dues gravacions com a regal. Una és un DVD amb Nadalie Dessay a la Royal Opera House el 2007 i hi ha un CD del mateix any a Viena. El duo també interpretà la parella al Metropolitan de Nova York el 2008 després d’anys de no ser representada la famosa ària a la cèlebre sala, on Flórez també interpretà Tonio amb Diana Damrau. Però no oblidem un tenor que va fer ombra a Flórez al Met, Lawrence Brownlee, que durant molt de temps va recórrer els teatres sent el Tonio de capçalera. Al Liceu l’interpretarà un tenor de luxe que repeteix després de l’èxit de Rigoletto, Javier Camarena. El mexicà que aconseguí el tercer bis de la història del Metropolitan (després, justament, de Pavarotti i Flórez) ha estat titllat pel New York Times “príncep entre tenors”, i la revista Opera News diu: “El tamany de la seva veu és d’una descomunal bellesa de greus i aguts; en la mitja veu en particular és viril i fosc en el color, però amb una brillantor que s’obre en el rang alt”, entre molts d’altres exemples que podríem citar. Però els millors crítics seran tots aquells qui el vagin a sentir amb entusiasme.

Per la seva banda, el paper de la Marie també és molt celebrat entre les grans sopranos virtuoses de la colatura. A més, com recordava András Batta, requereix una interpretació força histriònica, especialment a l’escena de la lliçó de cant de l’acte segon, quan, en el procés de formació artística que rep la noia per esdevenir una dama distingida, ha de cantar una cançó moralitzant que no li interessa gens i que abandona per un cant militar que li recorda el seu passat feliç a l’aire lliure i entre els soldats. La noia oblida tota forma de refinament, mentre va creixent l’enuig de la marquesa, en una situació plena de contrastos humorístics que ha fet les delícies del públic des de les primeres representacions i que ja presagiaven les que ben aviat serien les celebrades operetes d’Offenbach.

Aquesta òpera no deixa de ser una comèdia romàntica amb pirotècnies vocals i belles melodies enllaçades amb encant i humor, que es podrà veure al Liceu entre el 16 i el 29 de maig amb l’aplaudida versió de Laurent Pelly -amb el director repositor Christian Räth. Aquesta producció del Liceu i original del Metropolitan Opera House, la Royal Opera House i la Wiener Staatsoper compta, a banda del superb Camarena, amb la soprano de veu dolça i expressiva Sabina Puértolas com a Marie, la ja veterana contralt Ewa Podleś com a Marquesa de Berkenfield, el baríton Simone Alberghini com a Sulpice i l’actriu Bibiana Fernández en el rol de Duquessa de Crakentorp. Tot sota la direcció musical de Giuseppe Finzi.

Aina Vega i Rofes
Núvol